Rellegir un llibre que tens a casa i que al seu moment et va marcar és quelcom aconsellable. Aquest ha estat el cas de La peu de brau de Salvador Espriu i més per les circumstàncies que acompanyaren l'edició: es tracta d'un regal del editor Pau Verrié aparegut a Franca al 1969 com La peau de tureau editat per François Maspero. Verrié, amb el qual havia compartit tasques polítiques, m'havia anunciat amb il·lusió aquesta publicació, la qual com preàmbul presenta unes pàgines escrites per Raimon, qui dirigint-se als lectors remarcava que havia conegut a Espriu primer com poeta i després com home, afegint-ne: «estic convençut d'haver-hi trobat un home i un poeta que posseeix una rigorosa i exacta visió del que som». Doncs bé, estem parlant de versos, de poesia «feta en un moment d'ira, plena de fe, i esguits d' esperança» (del preàmbul de Raimon). No hi és, doncs, gens estrany trobar continguts o missatges que apunten a preocupacions de compromís social, cívic, o fins i tot reivindicacions que tenen a veure amb la llibertat i el conflicte nacional. L'obra està escrita en plena dictadura, adopta el llenguatge i els termes indirectes, doncs, i deguem traduir-los a la realitat. Així, Sepharaf al·ludeix el terme hebreu per designar Espanya. Del text vull centrar-me en uns versos que al seu moment ens impactaren, i que són de plena actualitat, o si voleu una reflexió a plantejar. Sense més, llegiu: «Recorda sempre això, Sepharaf./ Fes que siguin segurs els ponts del diàleg/ i mira de comprendre i estimar/ les raons i les parles diverses dels teus fills/...que Sepharaf visqui eternament/ en l'ordre i en la pau, en el treball/ en la difícil i merescuda/ llibertat».
No vos sembla d'actualitat això de que siguen segurs els ponts del diàleg? I que dir respecte a conèixer i estimar les raons i les parts diverses? Espriu, en poques paraules, formula un emplaçament que ha estat històric i ple de vigència: el d'un desig insatisfet de diàleg absent a causa de la visió unilateral projecta des del centre el qual, com hem vist, ha volgut ignorar la pluralitat de pobles i nacions que formen part d'una mateixa estructura estatal. No podem fer-nos càbales sobre com redactaria el versos Espriu en aquest moment en una nova versió de l'obra, una versió que ja no es donaria en un context dictatorial, on resulta explicable la manca de diàleg entre les nacions dins de l'Estat espanyol. Ara podria ser més directe; em tem que el problema tornaria a estar damunt la taula i en pregunte si Espriu defensaria la viabilitat dels «ponts segurs de diàleg» davant la persistent negativa a obrir-se cap la perifèria per part de la dreta i també dels barons socialistes.
