Malgrat l'enfit més que relatiu que podem tenir uns i altres, despés de les festes de Nadal, i malgrat la gran quantitat de dolços populars que solem menjar en aquests dies, crec que puc parlar del codonyat, que és, sens dubte, un dels més bons de la nostra gastronomia, a pesar que ja no és tan freqüent i ha passat a ser una espècie de menjar delicat recuperat per algunes pastisseries i prou, o fet molt de tard en tard a casa, per les àvies. No obstant això, jo el recorde de sempre: quan arriba la tardor, els codonys ja es van fent madurs „amb aquella maduresa estranya dels codonys, aspra i dura, com la de certes persones„ i, després de torrar-los al forn, s´elabora el codonyat, amb sucre i canyella. El resultat és boníssim, quan passen unes setmanes o alguns mesos i es menja aquell dolç, ja a l´hivern, o en les festes nadalenques.
Però el codonyat, si el trac ara sobre la taula, o al paper, és perquè ja era un dolç estimadíssim pel papa Alexandre VI Borja. De fet, en una de les cartes adreçades a Sa Santedat i conservades a l´Arxiu Secret Vaticà, Jaume Conill, vicari de Cèsar Borja, informava al papa que li havia enviat 30 caixes de «carabassat», 103 lliures de «citronat» i 80 «capses de carn de codony de sucre molt bona». I tot, «dins una caixa fort i de bona tancadura... que aprés pot servir per a tenir pecúnies, que en eixa caixa tenia jo les de vostra santedat, com exigia».
Tots aquells dolços de tardor que podien conservar-se fins a després del nadal, si convenia, havien de ser certament estimats a Roma, a la Roma dels valencians Borja: encara, aquells dolços s´havien elaborat amb «sucre de Gandia, que val més que qualsevol altre». Amb aquell mateix sucre segurament es devien fer altres dolços que al papa i als seus valencians havien d´agradar molt. El papa Alexandre i els seus no devien pensar gens a fer dietes baixes en calories com ho fem nosaltres, en general, després del dia de Reis.... I nosaltres, ara, de tant en tant també ens podem permetre un luxe com aquell, un luxe per a tots els sentits, perquè el codonyat és tot un plaer. Potser, ara que és un temps d'emprenedors „més o menys a la força„, no estaria malament que algú recuperàs amb una certa gràcia, el codonyat dels Borja. Comercialitzar-lo com cal i potenciar-lo, també és una manera de fer cultura i, de passada, de difondre el nostre passat. Segur que els Borja n'estarien contents. I els qui planten codonys i els sucrers, també.
