Una interferènca clara i calc innecessari, procedent del castellà, es produïx sovint en l´ús del verb «complimentar» en el registre administratiu valencià. En alguns casos veiem escrit instruccions com «Complimente l´imprés», «Cal complimentar el formulari» i altres semblants. Però en esta llengua quan completem un model de document que conté espais buits de tipus personal, dades necessàries per a convertir-lo en document efectiu el que fem és «omplir-lo» o «emplenar-lo» i no «complimentar-lo».

El verb «complimentar» en valencià fa referència a «fer, adreçar compliments (a algú)», «donar l´enhorabona o fer visita de compliment amb motiu d´algun esdeveniment, celebració o commemoració».

En estos dies passats de segur que hem complimentat algú en forma de visita nadalenca, especialment familiar, de felicitació postal, electrònica o per mitjà d´altres formes. I qui en té, com em recorda que diga Eva LB, la meua companya de treball, també pot complimentar la sogra pel seu aniversari o per la seua onomàstica. També ho fan certes persones públiques a altres amb càrrec alt, per motius protocol·laris.

Per cert, que els documents que s´han de completar no els hem de «plenar», que és una altra interferència o anomalia lingüística, pròpia del llenguatge infantil o de qui està aprenent la llengua, però que encara està a mitges. Com s´ha apuntat més amunt, els documents els «omplim» o els «emplenem». I quan fem l´operació d´´ocupar totalment o parcialment (un receptacle o un espai buit) amb alguna cosa «l´omplim» i no el «plenem», de manera que «Omplim una botella fins a la mitat o plena», «Omplim un cabàs de taronges». I una barca també es pot omplir d´aigua. I algú ens pot omplir de satisfacció, de carícies, etc. I en el Nadal passat més d´un/a s´ha omplit a base de menjar o de beure i ara deu estar a règim o a dieta estricta. I com s´ha comentat omplim papers amb les dades que ens demanen.

Una altra confusió que trobem, de quan en quan, és el trabucament entre «accessible» i «assequible». En un article bloguer vaig llegir fa unes poques setmanes que xxx (alt càrrec de l'administració autonòmica) «té molt guanyat perquè és persona (i polític) assequible». A mi em molestaria que algú diguera de mi que sóc assequible, paraula que significa que alguna cosa es pot obtindre, aconseguir, comprar fàcilment; també té relació amb barat. És més referit a coses, per exemple «productes assequibles», «Els preus d´alguns joguets no han sigut massa assequibles». El bloguer en qüestió devia haver escrit «accessible», «de fàcil accés» «de tracte fàcil i senzill», que és una de les característiques constatables del polític al qual es referia.

Hem de promocionar polítics i càrrecs accessibles i transparents, que d´assequibles i foscos ja n´hem tingut massa (i encara en tenim), i a més no fer-nos cap embolic en els dos termes.

«Assequible» per als preus, per exemple, i «accessible» per a les persones i llocs de fàcil accés i per a les coses entenedores i intel·ligibles, per exemple, «Hauríem d´aconseguir una normativa lingüística més accessible».