14 de enero de 2016
14.01.2016

Carles Pastor canta «Dies de ràdio»

l'artista de la safor edita el seu quart treball, tercer en valencià, amb un repertori que li permet afrontar els directes amb veu pròpia el disc consolida un cantautor pur amb influències d'arrel americana amb aromes de folk

14.01.2016 | 04:15
Carles Pastor canta «Dies de ràdio»

Dies de ràdio és el quart disc de Carles Pastor, tercer cantat en valencià, com el mateix autor anota a la contraportada «gravat amb una producció lleugera, la majoria de vegades estimada». L'artista de La Safor ha anat forjant-se, des de l'autoedició, un repertori que a hores d'ara li permet afrontar els directes amb una veu pròpia. Travellers (2006) no va trobar l'espai oportú potser per la seua condició totalment independent. Al cap de tres anys va continuar amb La noia del nord (2009) aquesta vegada cantat en valencià.

Els ulls de Bob (2011) portava la intenció de consolidar-lo com a una de les veus a tindre en compte, a més va aconseguir assolir la difícil tasca de reivindicar poetes actuals amb adaptacions acurades. La seua relació amb la poesia va seguir diversos camins col·laborant en l'antologia poètica de Ca Revolta (2011) i el llibre disc Terra i cultura (2011) Premi Martí i Pol, i sempre que pot és deixa veure amb la seua guitarra en les presentacions i encontres dels seus amics poetes.

Potser Korrupts no és la millor elecció per a obrir el disc doncs no representa la temàtica del mateix, l'única gravada amb banda rock. Encara que són les vivències pròpies les que manen, on cada història t'acarona d'una agredolça intimitat, Carretera 60 t'engronsa amb el seu acordió d'aromes marítims per arrupir-se a l'hivern, la dylanita Don't Cry grata els petits racons de l'ànima al precís moment on el dolor dóna pas a la nostàlgia, la interpretació intensa de Carles troba un respir en la instrumental Ireland Song que sembla un descart del Fisherman's Blues.

En Demà (a tu) s'aprofita dels clàssics del blues, i Robert Johnson junt a Billie Holiday es passegen buscant la llum al seu particular creuer de camins. La infantesa té el seu pes i filtra la malenconia d'uns temps passats com la lluminosa Dies de ràdio, amb Carles despullat en un to confessional que et parla a l'oïda en Germà on a més es fa servir d'algunes referències cinematogràfiques i musicals.

M'aclame a tu parteix del sentiment agre de classe treballadora i springsteenià de voluntat escapista per a deixar anar l'estima que acaba. La poesia no podia faltar, ací recita el poema Zona zero de l'algemesinenc Vicent Nàcher acompanyat per música de Händel. Culmina aquest recorregut la sentida L'últim estiu cançó d'essència loser capaç de posar a l'estómac de l'oient el sentiment dels estius que s'acaben i que mai tornaran. Sorprenent la versió del bolero Algo contigo de Chico Novarro, una cançó cantada en castellà que potser descol·locarà a més d'u, certament un caramel melòdic.

Ens trobem davant d'un cantautor pur, el que s'escolta és el que hi ha, guitarra acústica, acordió i violí com a màxims protagonistes d'uns arranjaments de caràcter acústic que deixen perfilar les influències d'arrel americana amb aromes folk d'origen irlandés, un creuer entre el Bob Dylan acústic i el Mike Scott més tradicional.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine