Feia temps, molt de temps, que els televidents no assistíem a un espectacle parlamentari com el del dimecres passat a Madrid. Feia molt que la sessió d´estrena d´una legislatura política no despertava tant d´interés, per bé que tots en sabíem el desenllaç, ja d´abans. Però quan una obra teatral és bona, i cada actor sap fer bé el paper que té designat en l´argument, cap funció no decep quan s´estrena, es tracte d´una comèdia bufa o d´una tragèdia clàssica. I el que dic ho dic seriosament, no amb ironia.
Els grecs inventaren el teatre i la democràcia parlamentària com a dues maneres de representar la vida dels humans i de la societat del seu temps, i dominaven el sentit profund d´aquestes arts civils. Per això, l´hemicicle del Parlament és com un gran teatre clàssic. Un teatre on uns actors representen la vida i la societat del moment, les idees i les il·lusions d´aquells que els han escollit d´intèrprets, i les fan públiques per a fer-les reals en allò que siga possible, segons la decisió de la majoria. Aquesta és la funció de les senyories electes: que cadascú, personalment i en grup, faça bé el paper que li toca en aquesta obra coral i col·lectiva.
Per això, l´escenificació d´aquesta sessió inaugural m´ha semblat interessant. Perquè ha resultat més coral i participativa que mai abans. I això mostra una forma més dinàmica, més viva i més representativa, també, del nou espectacle parlamentari.
Més atractiu que el que s´acaba de tancar, per suposat. Ha segut una primera mostra exitosa de fins a quin punt canviarà, de forma i de fons, la vida parlamentària. Perquè ho ha fet ja. Així, on abans els televidents hi véiem titelles acartonades repetint uns obligats gestos mecànics, ara veiem persones diferents amb paraules i gestos que expressen el que pensen, i ho diuen com bé saben, i quan els toca. I quan els deixen.
A qui molesta aquesta manera de representar la política? Als qui no en tenen l´art. I caldrà que aprenguen a fer-se visibles, i escoltables. Perquè tot actor que representa un paper en escena cal que siga conscient que està fent justament això: el paper que li escau, siga de protagonista, de repertori, de comparsa, o siga de clac, quan cal.
I ja els espectadors valoraran la seua actuació en cada ocasió.
De moment, s´ha obert una època en que tot està canviant ràpidament. ¿Per a que res no canvie? Anirem veient-ho, d´ara en avant.
