Esmussar» és un verb molt nostrat que en una de les seues accepcions significa que «alguna cosa causa un soroll estrident o el contacte d'una cosa àcida, una impressió aspra i desagradable en les dents», «La fruita verda m'esmussa», «Eixe soroll m'esmussa». Algunes fòbies o pseudofòbies també poden produir esmussament. «L'acció de ficar-me calcetins o vore'ls ficar m'esmussa» li ho he sentit dir moltes vegades a un cosí meu. En castellà no hi ha un verb exacte i equivalent al nostre «esmussar». Eixe significat el denominen amb la locució «dar dentera». En sentit figurat, per extensió, una cosa ens esmussa quan la rebutgem, quan ens disgusta; per exemple, algunes cròniques o sèries de notícies, que semblen fulletons que contínuament peguen la tabarra. Normativament, eixe verb també significa»fer més suau, menys tallant, llevar agudesa del tall (d'una ferramenta o instrument tallant)», «El ganivet s'havia esmussat»; «fer menys viu o menys penetrant», «El pas del temps li havia esmussat la intel·ligència».
Un altre verb molt genuí, de poca utilització literària, però encara de molt d'ús col·loquial (i que n'hauria tindre més en tots els registres), és «esmunyir», verb que significa «fer passar esvarant per una estretor», «Allà el riu esmuny les aigües»; quan escurem amb molt de sabó, de vegades, se'ns esmunyen alguns dels coberts. Té també sentit figurat, «El jugador es va esmunyir entre la defensa contrària». El Piojo López era especialista a esmunyir-se, i Messi no cal dir-ho. Els peixos vius són molt capaços d'esmunyir-se'ns si no els tenim en bon saquet o en bona xàrcia. Una frase molt típica d'este verb i d'una classe d'ésser aquàtic és la coneguda locució «s'esmuny com les anguiles», perquè, per la seua pell tan esvarosa, estos són, probablement, els peixos que més s'esmunyen de les mans i d'on siga. I en un altre sentit figurat, quan algú defuig una obligació, un compromís, també s'esmuny com una anguila. I el típic espavilat que sempre s'escaqueja de la faena o de pagar la ronda, l'esmorzar o el dinar igualment és dels que s'esmunyen, com les anguiles o com els conills, que estos mamífers tan apreciats per a la paella o el gaspatxo (valencià o manxego) també s'esmunyen fugint del lloc on estaven amagats sense que els caçadors i els gossos xarnegos se n'adonen. I arribem als corruptes. Molts d'ells han sigut especialistes d'esmunyir-se de les sarpes de la justícia, però alguns ja estan engabiats, i a alguns altres confiem que també se'ls aplique el que els corresponga. Per cert, que a un d'estos, engabiat posteriorment, li tragueren de sobrenom el Conill, per la seua habilitat a esmunyir-se de la justícia, però finalment no va poder evitar la gàbia.
En alguns indrets de la nostra llengua també diuen «esmunyir» al sentit que més generalment diem «munyir», és a dir, «traure la llet a una femella apretant-li la mamella», o «collir cenyint la branca amb la mà i fent-la córrer al llarg d'aquella». Es munyen olives, dàtils, cireres. I n'hi ha qui sempre muny i si pot s'esmuny.
