Després d´una derrota que no va mai voler admetre, però que la va definir amb la seua famosa «hòstia», i d´imposar-se un silenci que ha qualificat de respectuós, oportú i intel·ligent, Rita Barberà torna a comparèixer públicament.
Ha comparegut per repetir les paraules que va dir Ortega y Gasset quan no li agradava el camí que prenia la República: «No és això, no és això».
Rita i tots els dirigents del seu partit no volen reconéixer la nova derrota i abracen Ortega i la unitat de la pàtria per no perdre el negoci.
Ara, demanen diàleg després de fer tots els despropòsits que han desestabilitzat el país i totes les institucions. Repetisc: totes.
Els vots dels ciutadans els han dit que no són imprescindibles per formar govern, que no els volen.
El panorama no és complicat, és molt senzill: el PP no pot governar sense el PSOE, mentre que el PSOE pot governar amb el PP i sense el PP. Qui ha guanyat les eleccions? Com que els del PP ho saben, ressusciten el fantasma d´Ortega.
No els queda més remei que implorar un gran partit „ells lligen coalició„ que s´interprete com un instrument portador de la unitat nacional. I, masoquistes i sense faena, lligen el filòsof perspectivista: front a particularismes de tota mena, urgeix suscitar una gran coalició, perquè, si no és així, Espanya viurà «en continu perill i a la mercè que qualsevol banda d´aventurers l´acovardisca i impose el seu capritx». I que entendria Ortega per aquesta gran coalició? Molt fàcil, llegim-lo: «la unitat del nostre destí i del nostre pervenir».
Segur que Rita també està d´acord amb Ortega quan aquest parlava del problema català: no es pot resoldre, per tant cal conviure-hi. Potser, per això, es queixa que el PSOE haja cedit dos senadors als catalans: un valencià i un mallorquí. Cosa que aprofità Agramunt, que supose que li faria de teloner, per invocar els Països Catalans.
Esperem que Pedro Sánchez no caiga en el parany q
ue li han posat els populars i els seus companys d´Andalusia, Extremadura i..., que han abandonat els principis dels socialisme per a jugar a Ortega, però que en realitat practiquen el més radical nacionalisme andalús, extremeny i... Ja ho sabeu: la pàtria és la butxaca. Si cau en el parany, li haurem de tornar a cantar el «no és això», però el de Lluis Llach: «No era això, companys, no era això, pel que vam plorar tants anhels...».
