En el text d´un treball presentat a un concurs de narrativa juvenil vaig llegir, no fa molt, unes quantes paraules i frases que les iaies de l´autora, d´aproximadament vint-i-cinc anys, les hagueren dites d´una altra manera, més pròpia de la parla natural o habitual valenciana. Una de les frases, dita per un personatge del conte, era «Fa molt temps que no ve pel poble».

Els avis de la xavala, els pares i ella mateixa, de manera espontània, hagueren dit «Fa molt ´de´ temps ...», amb la preposició «de» entre «molt» i «temps». En un altre passatge del conte, una protagonista diu «Quant formatge posem a la ratera? Torna-li la trompa al xic!!! Tots els personatges esmentats anteriorment, vostés i un servidor diríem «Quant ´de´ formatge posem..?», amb la «de» genuïna i de sosteniment, d´acord amb la manera més tradicional i natural de dir eixa expressió. Passa també amb altres quantitatius, com «poc» i «tant», que, com els dos mencionats, solen portar la preposició «de» entre el quantitatiu i el masculí singular, o invariable, que modifiquen, «Tenim poc ´de´ temps», «Pose´m poc ´de´ pa»; «Si demà fa tant ´de´ vent com hui, no eixirem de casa», «Passàrem tant ´de´ fred que no hi tornarem». L´omissió de la preposició «de» sembla un calc, una interferència del castellà, però eixa preposició, en les esmentades estructures, és omesa en gran part de parla catalana oriental, i els diccionaris consideren que eixa omissió és normativa. Des del punt de vista del valencià, el resultat d´evitar, o no considerar, eixa preposició, i per tant ajuntar consonants oclusives sordes amb altres consonants de paraules diferents i no compostes, em pareix estrident, em sembla que eixe aplec grinyola.

I també des del mateix criteri valencià, i/o perifèric, ignorar eixa preposició en el cas esmentat sembla un calc o interferència innecessària, tant del castellà com del català central o oriental. Però una cosa és que una paraula o una expressió siga correcta normativament, i una altra, crec que ben innecessària, és que es trie o es fomente la tria de la solució més forçada i menys natural, per part d´alguns escriptors i/o ensenyants valencians, que en l´oralitat ho diuen de manera natural (amb «de»). I no ho dic per l´autora referida, afectada, per ara, d´un empatx de normativa, sinó pels que s´entesten en uniformismes empobridors de la riquesa de tot el nostre cabal lingüístic i es neguen a acceptar cap aperturisme normatiu, ja vinga de l´AVL, de l´Enciclopèdia Catalana o de qualsevol instància o autor crític amb una normativa que grinyola, com posa de manifest el llibre Canvi d´agulles, un recull de 10 modestes propostes de reforma per un català/valencià més ric, àgil i senzill.

D´altra banda, la preposició «de» referida és també absolutament pertinent en frases com «Estava cansada de tant ´de´ jugar», «Li queien les llàgrimes de tant ´de´ riure» amb eixa grafia davant també d´infinitiu, que en castellà sobra, però esperem que cap sabut interferit, de ponent o de tramuntana, ens puga dir que és un arcaisme valencià.