Sembla que els historiadors admeten que el dia 2 de febrer de 1208, a Montpeller, va vindre al món el rei en Jaume, de bona memòria. I la fortuna, per altra banda, ha volgut que m'haja trobat a internet amb un plec solt -sense acabar, potser- destinat a ser tallat i repartit entre el públic, que conté huit composicions de literats valencians il·lustres, amb textos en honor a la col·locació de l'estatua eqüestre del rei, obra del català Agapit Vallmitjana, a l'actual plaça d'Alfons el Magnànim, el 1891. No sé si és un paper conegut, més enllà d'una referència no massa clara al catàleg de Ribelles Comín. Sé que, certament, tampoc és d'una gran trascendència: al remat, és una prova més de com d'efímers eren aquells escrits publicats per als esdeveniments festívols, com ja sabíem. La seua supervivència sol ser, quasi sempre, fortuïta. Tanmateix, per l'acte de què es tracta i per la importància que adquiririen els seus autors, dins la renaixença valenciana, em sembla que paga la pena de rescatar-lo i de difondre'l. De fet, ens trobem allà amb composicions de Joaquim Gadea Mira, Lluís Cebrian Mezquita, Josep Bodria, Francesc Barber i Bas, Ramon Andrés Cabrelles i el mateix Constantí Llombart -amb una composició fins ara mateix desconeguda. També, J. P. T.
-identificat de seguida pel meu col·lega Rafael Roca, amb Josep Puig i Torralba- i P. B. A. (Pere Bonet Alcantarilla, segons Ribelles). Els versos de Lluís Cebrian Mezquita, ja havien estat premiats el 1885 als Joc Florals i serien publicats el 1897 -amb lleugeres variants- al volum Flors d'enguany. Un bell sonet de Cebrian, a Jaume I, que reproduesc ací: «Sabi, t´admire, oh sol de nostra història!,/ quant de ton segle romps la boyra espesa,/ y t'admire, jagant, ab sanch encesa/ entre·ls brams y·ls udols de la vitòria./ Gran te veig, perquè, humil, refuses glòria,/ quant ya és teua la hurí que·l Túria besa,/ y a mirar no te pares ta grandesa/ y de Déu solament te'n fas memòria./ Però, més qu·eixe cor, ple d´esperances,/ y que·l braç fort y ferm, que may se colsa;/ més que·l geni potent ab què t´avances,/ val eixa ànima gran, oh noble atleta!/ que·s deté, complaguda y tendra y dolsa,/
davant lo pobre niu d´una oroneta».
Els homes de finals del XIX recordaren -enlluernats per la figura del rei fundador del regne de València- el monarca medieval, i ens el feren arribar, per tal que nosaltres col·laborem a catapultar-lo al futur, com és el nostre deure.
