El que menys li interessava a Vicent Usó (Vila-real, 1963) de les Columbretes era el seu aspecte actual, protegit com a reserva natural, tan impol·lut com estrany a la literatura. Per contra, l'escriptor mantenia una visió mitificada d´eixos trossos de terra perduts a la mar. «Les conec de quan era nano: era un territori inaccessible, bombardejat sistemàticament pels americans. Vaig construir la visió idealitzada de l'illa, el paisatge de la qual és fascinant: la terra negra i aspra pròpia d'un volcà, la poca vegetació... Em va enamorar».
L'escenari va perviure en el subconscient, aflorant en «un parell de guions per a televisió», fins que es va convertir en una pulsió inevitable. «Veia en elles un potencial literari enorme. Blasco Ibáñez i Delibes havien posat la seua vista allí en alguna de les seues novel·les però encara així no trobava, excepte en la literatura juvenil i fantàstica, una obra que se centrara les illes. Volia reivindicar-les com Blasco va reivindicar l'Albufera amb Cañas y barro». El resultat va ser Les veus i la boira (Bromera, 2016), guanyadora de l'última edició dels Premis Alfons el Magnànim en narrativa, que ahir es va presentar en la Llibreria 3 i 4.
Abans de tornar a les Columbretes, leitmotiv de l'obra, cal apuntar l'argument, en el qual s'esbossen traços de novel·la negra: el periodista Bernat Sequeral va morir després de descobrir que el taüt de la seua mare estava buit. El seu fill reprén la recerca iniciada pel seu pare, amb el segle XX pegant les seues últimes cuades, per a recórrer cap arrere setanta anys d'història. «No era una pretensió traçar una evolució del País Valencià en aquestes dècades», adverteix Usó, encara que la narració, teixida a través del relat de diferents veus, fa una panoràmica que abasta més de mig segle al nostre territori. Tampoc és una novel·la negra pròpiament, «però sí té aqueix punt de misteri. El gènere m'interessa com a instrument per a reflectir la realitat, que és el que fan els grans autors americans a partir dels anys vint». Per a l'autor, no obstant això, aquesta «seria una novel·la de personatges: cadascun utilitza fins i tot la seua variant dialectal. Entre els principals hi ha un pescador de Peníscola, una menorquina filla de farers i un home de Cullera».
I l'illa, sempre l'illa, recorreguda cap arrere quasi com en un estudi etnogràfic, a través dels habitants que han niat allí: «Conflueixen diferents visions: la dels farers, la perspectiva amable del turista, la dels pescadors, la del refugi de pirates i la dels contrabandistes. A pesar que no era intencionat, sí que t'adones que vas creant un microcosmos. El més important per a mi era donar veu als personatges», relata l'autor. L'atreien, sobretot, les famílies de farers envoltades d'aigua salada que habitaven allí, a trenta milles de la resta de la civilització: «volia recórrer l'illa quan allí vivien aqueixes quatre famílies completament aïllades. Allí hi ha un cementeri minúscul, que vaig anar a visitar, on hi ha enterrat un xiquet nounat. És el cementeri més trist del món», descriu Usó.
Amb el paisatge triat, la resta va ser anar tirant del fil, deixar-se guiar pels personatges, com ell diu, fins a construir una història de misteri i amor, o amors. Peró malgrat que el paisatge domina, no és, assegura, «una guia de les Columbretes». «Sí hi ha un afany de reivindicar-les „torna a la càrrega„. Els valencians necessitem símbols i jo ací volia posar el meu granet d'arena». Les illes, per cert, l'han ajudat a guanyar un premi que, segons ell, «serveix com una compensació a l'ofici; sense guardons literaris, els autors, més encara en català, viuríem en la més absoluta misèria».
