La meua més que companya Lola em pregunta si en el meu poble ens atarantem, si gastem el verb «atarantar». Li conteste que sí, és un verb que usem amb normalitat. La pregunta ve perquè fent un barret amb dos conegudes, una d´estes digué: «Ma mare està encara atarantada»(havia sigut atropellada, feia dos o tres dies per un cotxe, però sense massa gravetat). Supose que està ben clar per a la majoria de valencianoparlants què vol dir «estar atarantat o atarantada», però una de les improvisades tertulianes, molt més jove, s´estranyà en sentir eixa paraula, exclamant que no la coneixia, que no l´havia sentida mai.
Com que és d´un poble diferent de les anteriors i, com he dit, més jove, no sé si eixe desconeixement és perquè és una paraula desconeguda en alguna zona o comarca o perquè està en retrocés entre la jovenalla. Faig unes quantes enquestes casolanes entre jóvens per baix de la vintena, i tots la usen o la coneixen perfectament. «Atarantar» és «atordir, torbar el sentit, l´ànim», «Li pegà un colp al cap i l´atarantà», «Si xillen tots alhora m´ataranten». Després d´un esglai tots podem quedar un poc atarantats, com la mare de la tertuliana esmentada. A alguns dels detinguts en l´Operació Taula els vam poder vore un poc (o molt) atarantats, quan eixien de declarar a la Benemèrita. Tenien per a això i per a més. Que què?, que diria Xavi Castillo. Parcialment, «atarantar» és sinònim de «torbar», que pot tindre diversos significats. Pot voler dir «destorbar, distraure (a algú) del que està fent», «No el torbeu, que ha d´acabar la faena»; «distraure, entretindre», «No torbeu la xiqueta, que està fent els deures»; «alterar la quietud, la serenitat, la lucidesa (d'algú o d'alguna cosa)», «Li han torbat l´enteniment»;«sentir una pertorbació de l'ànim, immutar-se»; «Quan t´ha vist, s´ha torbat i no ha sabut què dir;»´entretindre´s innecessàriament». Però hi ha un ús de «torbar» que els principals diccionaris de referència no el registren (sí que l´arreplega el de la RACV), però en moltes zones és usual, com és el sentit de «mareig/marejat», «de vertigen´, «Estic torbat, tot em pega voltes», «Conduïx a espaiet, que hi ha moltes revoltes i la xica es torba». I el torbament, com a sensació de mareig, també és, precisament, una «torba» com definix el Diccionari normatiu valencià eixa paraula, també registrada pels principals diccionaris.
Eugeni S. Reig, en El valencià de sempre, arreplega la paraula «torba» i la definix com a ´mareig lleuger, defalliment momentani´ i fa una citació de la rondalla El Gegant del Romaní, d´Enric Valor: «de sobte es va trobar malament, li agafà una torba i demanà auxili a Enriqueta». No fa molt setmanes a un parent meu, de vora 80 anys, per fer massa esforç en l´horta li agarrà una torba (o mareig) i s´hagué d´assentar en el marge. L´altre dia un dels de l´Operació Taula, ara tan universal, se´l veia tan pàl·lid, tan engroguit de cara que semblava que anava a agarrar-li una torba.
