El fotògraf Manuel Cohen mira la llum enllà de la realitat i compon l'absència en un calidoscopi d'imatges. El poeta Carles Duarte mira la filosofia que ha compost el fotògraf i li genera el mot necessari que l'embolcalla. No és la foto allò que inspira el poeta. No és una explicació descriptiva de la foto allò que inspira el poeta. És allò que mira el fotògraf, allò que hi ha darrere les imatges el que cerca el poeta. No és l'objecte presentat, és l'ull que mira l'objecte.
El llibre és llum grafiada; una llum on el fotògraf treballa, superposa, deforma i conforma una sensació de la realitat. El llibre són grafies de llum que el poeta impacta amb sintagmes i imatges de l'absolut. És l'absència, fruit del pas inexorable del temps que es vol fer memòria. Una fotografia viva, en moviment, que pren partit i es posiciona per a la memòria, i ho fa tot prenent partit, posicionant-s'hi per denunciar una absència que udola des dels intersticis del temps.
Una paraula que feneix i dissecciona, que extrau el crit del silenci en una sinèrgia inquietant amb la llum. Fotògraf i poeta, poeta i fotògraf tots dos constaten l'absència en l'immens buit. Un vertigen de llum i paraula.
