Tot i que el darrer llibre d´Oliver Sacks, després de la seua mort l´any 2015, ha estat la publicació de les seues memòries, jo ara vull recordar un altre dels seus darrers llibres, aquell que va dedicar a la música, tenint en compte que era professor de neurologia clínica i que el seu apropament a aquest art és bàsicament científic. No ens equivoquem, però. Tots aquells que coneixen l´obra de Sacks ja saben el que la ciència significava per a ell: un immens pou de saviesa i de sensibilitat, un descobriment de la naturalesa humana tant des del punt de vista de la seua estricta quotidianitat com des de la més estranya malaltia. En Musicofília ens explica que els humans som una espècie tan lingüística com musical, no debades Schopenhauer ja ens parlava „com ens recorda Sacks„ de la inexpressable profunditat emocional de la música, i era Cioran qui ens remarcava que aquesta «toca una zona tan pregona que ni la mateixa follia sabria arribar-hi». Precisament, aquest llibre intenta aproximar-se al misteri de la percepció musical a través de desordres mentals com l´amúsia, les al.lucinacions o la síndrome de Williams, però també des d´una mirada terapèutica, tal i com ja havia avançat William James. Amb erudició i humor, amb una narració àgil, Sacks ens parla de la importància de la música en la creació de la identitat, en un intent d´entendre perquè, en escoltar determinades notes, un calfred profund ens recórre, una i altra vegada, la pell.
