D´ací unes hores, ressonarà la veu de Raimon en el Paranimf de la Jaume I, la mateixa veu 25 anys després del concert fundacional de la Universitat.
Potser no més d´una dotzena dels assistents al concert actual podran comparar físicament els dos moments, pertanyents a dos segles diferents, a dues versions històriques de la ciutat de Castelló de la Plana, diferents sobretot per l´existència de la Universitat mateixa. Va poder-se dir remotament „durant unes setmanes no estava clar„ del Mediterrani, i fins i tot Leonardo da Vinci, i es diu «la Jaume I», com recordava sempre el bon jurista i erudit Arcadi Garcia Sanz, amb un somriure rere el fum del cigarret lligat a mà.
Una comunitat local del coneixement no renyida amb la universitas del pensament, la recerca i l´educació. Travessada per dècades apassionants o violentes de canvis dels gustos artístics o dels procediments científics, comunicatius o tecnològics. O dels trànsits socials i individuals, subratllats per una evidència jove: més del noranta per cent de les ciutadanes i ciutadans de «la Jaume I» actual no havien nascut quan Raimon posava unes belles notes viscudes a les biografies intel·lectuals de Daniel Gozalbo, Francesc Michavila, Vicent Sos Baynat, Enric Soler, Arcadi Garcia, Agustín Escardino, Germà Colón, José Maria Mulet, Purificación Escribano, Joan Francesc Mira, Manuel Garcia Grau, o Vicent Martínez Guzman, i tantes altres figures vinculades als milers de voluntats anònimes, compartides en lliçons d´aula, biblioteca o laboratori, anotades amb clarió, bolígraf, o en procediments virtuals. Obertes a l´aprenentatge al llarg de la vida i la formació permanent, al territori de comarques i pobles i a la col·laboració internacional; a la recerca avançada i la iniciativa democràtica.
També voluntats sotmeses a greus problemes. Una progressiva especialització interessada, que amenaça „amb afegits burocràtics„ la fructífera interdisciplinarietat cooperativa en la formació i la recerca. Una situació interrogativa „o tètrica„ sobre el present i el futur professional dels protagonistes, i de les recerques científiques i les iniciatives cíviques. Tal és el compromís quotidià i el privilegi permanent de retornar amb capacitat crítica ni que siga l´u per mil dels dons de la vida i el coneixement rebuts de la societat: sapientia sola libertas est.
