01 de marzo de 2016
01.03.2016

La fulgurant reina del blues

El documental sobre la vida de janis joplin, que s´estrena el dijous, descobreix les seues íntimes contradiccions

01.03.2016 | 04:15

Explosiva en l´escenari, extremadament vulnerable fora d´ell, Janis Joplin, la primera estrella de rock femenina, la penúltima hereva del blues, desvetla les seues més íntimes contradiccions i el seu poder revolucionari en el documental Janis, que s´estrena a Espanya el 4 de març.
El film dirigit per Amy J. Berg, presentat en el passat Festival de Venècia, és el primer documental que aprofundeix en els conflictes de qui va ser símbol de la contracultura dels 60, encara que Bette Midler li va arribar a posar rostre en la ficció en La rosa (1979).
La influència musical de Janis Joplin és clara en cantants com Joan Jett, P.J. Harvey o, més recentment, la malaguanyada Amy Winehouse, amb qui Joplin va compartir no solament la mort precoç als 27 anys per abús de drogues, sinó també les seues fonts d´inspiració.
Com les grans dames del jazz i el blues, de Billie Holiday a Bessie Smith, Janis Joplin tocava amb la seua veu aqueixa fibra especial que convertia el patiment en alguna cosa suportable.

Adolescent marginada
Però l´artista texana també va inspirar cançons a uns altres, com la cèlebre Chelsea Hotel en la qual Leonard Cohen rememorava la seua fugaç trobada sexual en aqueix hotel de celebritats.

«Va obrir camí a altres dones perquè s´atreviren a mostrar qui eren veritablement. Janis els va donar carta blanca, i hi havia una llibertat en açò que no existia abans», ha assenyalat Berg.

Nascuda en 1943 en Port Arthur, Texas, Joplin va ser una adolescent marginada. El documental posa el focus en l´assetjament que va patir en l'institut, on va arribar a ser triada «l'home més lleig», i en la incomprensió per part dels seus pares, que hagueren preferit que la seua filla fóra mestra i cantara els diumenges en el cor de l´església.

L´adolescència li va deixar «una cicatriu enorme» de la qual mai es va recuperar. No va aconseguir desprendre´s d´aqueixa constant necessitat d´aprovació aliena, segons testimonia el film, a través de les cartes que va escriure als seus pares, moltes de les quals es fan públiques per primera vegada en la veu d´una altra cantant també meridional i molt influïda per Joplin, Cat Power (Chan Marshall).

Amb tot, el millor del documental és veure en acció a l'animal escènic. L'expressió «donar-ho tot» cobra tot el seu sentit en escoltar-la cantar Ball and chain amb la seua primera banda, la Big Brother and Holding Company, en el Monterey Pop Festival de 1967.

La mort
A Janis Joplin li van bastar quatre àlbums per a convertir-se en un mite. No obstant açò, després de la seua mort s'han llançat més de quinze àlbums recopilatoris dels seus grans èxits.

La pel·lícula aborda el seu currículum amorós. La història que més li va marcar va succeir quan va deixar les drogues i l'alcohol durant un viatge a Sud-amèrica, i va conéixer a David Niehaus, un professor que no tenia ni idea de qui era Janis Joplin. Però mesos després va recaure i l'heroïna va acabar per allunyar-los.

El matí en què Joplin no va despertar, en una habitació del Landmark Motor Hotel, va rebre un telegrama de Niehaus. Berg deixa en l'aire la pregunta de si les coses podrien haver sigut diferents d'haver rebut aqueixa carta un dia abans.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine