Ara mateix, a mig matí, l´autobús ha deixat a mà esquerra el desviament a Bratislava. Si nosaltres no haguérem triat l´excursió de Viena a Budapest sinó a Salzburg, l´autobús ara remuntaria el forcall que fa el Danubi i ens deixaria bocabadats davant l´abadia de Melk. I, en lloc de l´emoció de tornar a Budapest „la perla del Danubi i de l´emperadriu Sissi, i d´un instant meu inoblidable fa més de trenta anys en el Bastió dels Pescadors„, estaria ja taral·lejant algun passatge del Mozart més juganer o... Oh! A la vista de l´Abadia de Melk, com un tontaina, em vindria al cap... Em ve al cap Il nome della rosa, basat en una còpia depauperada d´un manuscrit trobat en l´Abadia, arribat a mans d´Umberto Eco, que inventà el jove novici Adso de Melk i el posà a contar històries truculentes medievals...
Ha mort, fa uns dies, Umberto Eco. I se m´imposa recordar „com pot passar d´algú a qui tant has admirat, llegit, citat„ l´única vegada de la vida en què el vaig veure. Venia jo d´una conferència del savi Albert Hauf „¿serà un equivalent del Guglielmo da Baskerville d´Il nome della rosa?„ sobre el Tirant lo Blanc, en la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007, a propòsit de la traducció de Fritz Vogelgsang.
Allí, en una estança de conferència literària, estava Umberto Eco parlant i somrient amb un cigarret a la mà „fóra o no un Philip Morris„ tramitant un parlament contra l´avorriment i el tòpic banal... Em vaig poder aturar un instant „jo no hi pintava massa, en la Fira, però m´afectava la pressa„, i quasi de reüll i agusant l´oïda, vaig sentir clarament els mots opera aperta, títol d´un llibre fonamental de la ciència o passió de la cultura, d´on havia jo pres el del meu llibre Literatura oberta, publicat amb un dibuix de Joan Fuster, per l´Abadia de Montserrat...
Em desperte. L´autobús no passa, ja ho he dit, per l´Abadia de Melk. Avisa la guia que arribem a Budapest, la perla del Danubio y de la Emperatriz Sissí.... Però crec que Umberto Eco, aquell 11 d´octubre del 2007, mentre parlava parlant, va notar que un valencià que passava amb pressa, pareixia molt interessat. Com ell deia de Nietzsche „de quan el geni boig abraçà un cavall en Torí„, la realitat existeix, i és una opera aperta.
