L´ altra nit vaig tindre un malson, no cap bell somni, ni un lleig insomni. Simplement un malson. En aquest malson, València no era València, sinó un suburbi pudent on les clavegueres anaven plens de rates irritades, perquè l´horta era un abocador de deixalles i a la mar hi havia milers de gavines furioses com a la pel·lícula famosa.
Les persones no eixien de casa i miraven el món des de pantalles: en unes, l´humanitat havia arribat al cel en la terra; en les altres, la terra s´havia convertit en un infern. Uns no suportaven les rates, uns altres temien els atacs dels pardalots.
L´angoixa s´apoderà de mi i em vaig despertar volent fer conscient que aquell malson era això, un malson només. Encara al llit, vaig fer clic i la ràdio es posà en marxa. A l´emissora parlaven d´un moment fatídic per a la gent de la meua edat. Parlaven del 23-F, quan un coronel amb tricorni entrà pegant tirs i crits al Parlament i els tancs isqueren a passejar per València, i a la ràdio sonava música clàssica o marxes militars, i... un altre malson, vaig pensar. I vaig parar la ràdio.
Vaig decidir botar del llit i anar al bany a dutxar-me. Volia que l´aigua em rentara les neurones i esborrara aquells malsons. L´aigua tèbia m´anà bé. Per la finestra entrava una llum càlida i el cel estava net, lluent, sense ni un núvol. No semblava un dia d´hivern. Més bé semblava un anunci de primavera.
Vaig eixir a prendre un café al bar de costum, per espavilar-me del tot. Vaig demanar la premsa. Em van donar el diari, i arreu hi apareixien rates corruptes i gavines depredadores amb màscares humanes. Eren notícies, no malsons. A la televisió del bar passava el mateix en mut, però amb imatges d´unes altres ciutats, com si la plaga de les bèsties s´haguera escampat arreu del planeta i s´estiguera en guerra permanent. A moments no sabia què era notícia, què ficció, què publicitat.
Quan vaig deixar el bar i em vaig posar a caminar, vaig anar observant que res d´allò no era verament real; que real era el que tenia davant. I pels carrers anava gent normal, vestida de normal, amb una cara normal, parlant normal de coses normals... I em va alegrar perquè València era València i, a València, res no era un malson com anys abans. Que tot, per sort, hi havia canviat a millor, o a normal.
