Joan Blasco va dir que tenia dos amors: la seua dona „i per extensió la família que havia format junt a ella„ i la dolçaina. Ahir, l´instrument tradicional valencià va perdre al seu pare modern. L´home que en gran mesura va fer possible la recuperació de la dolçaina als anys setanta. La persona que amb el seu treball providencial va permetre que hui continue sonant la dolçaina per les places valencianes i que s´hagen produït fenòmens tan paranormals com Obrint Pas: dolçaina mesclada amb ska o rock i cantada i ballada per desenes de milers de joves. Ahir, Joan Blasco „dolçainer major de València„ va morir al cap i casal als 88 anys. El seu fill Paco i les seues nétes es queden sense pare i iaio. Així mateix, la família de la dolçaina es queda òrfena de mestre. Joan Blasco era, per a tots, El Mestre.

Per comprendre la trascendència de Joan Blasco cal prendre consciència de la situació en què es trobava la xirimita a principis del segle passat. Després de l´enorme popularitat aconseguida per la dolçaina al segle XIX, el segle XX va veure degradar-se el tradicional ofici de dolçainer. La transmissió de l´ofici „de pares a fills com un secret que permetia guanyar-se bé la vida„ va anar decaient durant el segle XX i el so de la dolçaina va anar apagant-se. Fins que va arribar una mena de salvador de la dolçaina: Joan Blasco, que en els anys 60 i 70 va promoure el primer mètode d´aprenentatge de l´instrument, va fundar les primeres escoles de dolçaina, va recuperar peces pràcticament oblidades, va estandarditzar l´instrument i va preparar a la primera fornada de dolçainers seriosos.

Una anècdota reflecteix bé la precarietat en què estava sumida la dolçaina al principi de la Transició. Corria l´any 1975 i el grup de música folk Al Tall va voler incorporar la dolçaina en el seu primer disc. Però es van trobar amb un problema que rememorava Miquel Gil, cofundador d´Al Tall. «Vam haver de comprar les canyes a Valladolid, on es toca la dolçaina castellana, perquè ací era impossible trobar-ne».

Joan Blasco Ribera va nàixer en 1928 a Torres Torres, població de la qual era sa mare. Però la seua vinculació a la dolçaina i el tabalet es va produir a València. En una semblança publicada per l´Escola de Música Tradicional de la Ciutat de València „dins la sèrie Qui és qui en la música tradicional„ es detalla com va començar a tocar el tabal i més tard la dolçaina de mà dels dolçainers Carmelo Greses, de Benimaclet, i José Sanfeliu de València, el seu mestre.

Blasco va ser promotor, fundador i mestre de l´Escola Municipal de dolçaina de València, i després de la d´Algemesí. Eixes dos escoles van ser les pioneres, l´epicentre des del qual es va estendre l´actual xarxa d´escoles de dolçaina.

«Al mateix temps que recorria la nostra geografia, reprenia les cançons, balls, danses i tocates típiques de cada poble que visitava per reproduir-les tal com la seua gent li indicava, fent així una tasca de rescat de tradicions. I és gràcies a ell que molts pobles no han perdut peces musicals ancestrals», subratlla el perfil de Joan Blasco traçat per l´Escola de Música Tradicional de la Ciutat de València.

Una altra de les seues feines va ser estandarditzar l´instrument. En aquella època, cada dolçainer tenia una dolçaina afinada d'una manera i es feia molt difícil tocar amb més gent. «Després d´un estudi minuciós i considerar l'afinació oportuna per a l´instrument i el seu tipus de tocates, va decidir deixar l´afinació en sol. I en els tallers del torner Vivó, de Sogorb, va començar a fabricar els primers models del que hui coneixem com dolçaina en sol», indica la semblança.

La missa funeral serà el divendres, a les 11 hores, a la capella del tanatori Atrium de Campanar (València). Després, el seu cos serà incinerat. Des de hui, les notes de la Muixeranga sonen un poc més tristes per la pèrdua del Mestre.