Aquest està mort, aquest no», comentava una membre de l'equip de PhotOn durant la inauguració de Fronteres d´Europa, una de les exposicions que ocupen el Museu d'Etnologia. Avançàvem pels passadissos de la mostra i un parell d'imatges mostraven criatures a la vora de la mar, ambdós en posició relaxada de parpelles tancades. Impossible determinar en una ullada si havien perdut l´energia, el coneixement o la vida.
Convé recórrer estos dies la Beneficència en sentit contrari: al pati més allunyat de l´entrada es presenta un relat de la immigració valenciana a mitjans del segle passat. Històries d'anada (i tornada en molts casos), oferides amb el to del drama difuminat pel pas del temps. Hi ha un vernís de saudade i un pòsit de malenconia. Una lliçó que aprendre dels nostres avis, potser.
En la segona galeria s'avancen cinquanta anys i es perden els colors: és la mostra que han teixit els periodistes de 5W. Comença en blanc i negre malgrat que no feia falta accentuar el dramatisme de les fotografies. Es presenten les escenes en les fronteres del vell continent, els murs i les concertines, la desolació a la muntanya Gurugú i el terror del trajecte sense destí. No hi ha respir entre les imatges ni vestigi d'esperança ni res a rescatar. Potser només una cosa: el futur de la humanitat. Deia la directora de PhotOn que algunes d'eixes imatges remeten a Auschwitz. No es tracta d'equiparar problemàtiques perquè el risc és la banalitat, però tampoc es poden establir graus en el terror dels qui en una època o una altra vaguen pel món amb la desesperació en la motxilla, amb la terra perduda i la vida titil·lant en una butxaca.
Però el més colpidor de la mostra no penja de les parets, està en els visitants: és l´actitud més o menys general de les societats benpensants d'occident, la indiferència davant el sofriment que segueix als fugaços minuts d´autocompassió; la determinació de què hi ha coses més urgents que resoldre dins de les fronteres. La imatge d'Europa voltada amb filferro presenta un paisatge bèl·lic amb una excepció: els de davant només demanen ajuda.
Les imatges exhibides en el Museu d´Etnologia arriben amb la doble missió de recordar-nos qui són ells i com ens recordarà la Història a nosaltres. Corren amb el risc, també, de tractar de cremar fusta mullada: hem vist moltes vegades a Aylan mort a la televisió, hem encongit el rostre i passat pàgina. Qui sap què fa falta per a sacsejar la consciència d'una societat que converteix la tragèdia en espectacle.
