24 de marzo de 2016
24.03.2016

"A l'amor busquem espais de confort, per a eixir-se s'ha de ser valent"

Roc Casagran presenta «l´amor fora de mapa», novel·la on reflexiona sobre «si som capaços d´eixir dels rols preestablerts» a les relacions - Borja penalba i Mireia Vives enceten una gira musicant els poemes de l´obra

24.03.2016 | 04:15
Roc Casagran, ahir al Teatre El Micalet.

Roc Casagran podria ser un Siddhartha modern, un inquiet preguntó a la recerca de desprendre's de prejudicis com una ceba fins a arribar al paradís interior. Encara que no és optmista a trobar-ho: «És un procés que no s'acaba mai», reconeix sobre l'exploració que ha llançat en la seua última novel·la, sobre les relacions, l'amor, els «rols preestablerts», la monogàmia.

També podria ser un Nick Hornby proper, autor d'una novel·la generacional, de les quals defineixen un ací i ara, i a la qual es llancen a trobar respostes (o millor, moltes més preguntes) tots aquells entre els vint i els quaranta. Però resulta que Casagran s'ha trobat amb que el seu llibre amplia fronteres fins a gent d'edat «molt més avançada». Serà que l'assumpte a tractar no té dics. «És que és una pregunta eterna», comenta l'autor de L'amor fora de mapa (Sembra), «eixir-se de la ruta indicada o seguir l´habitual; clar que s'ha de ser valent per a atrevir-se a eixir». Al final, reflexiona l'escriptor, els éssers humans ens acomodem en el costum «i busquem zones de confort, en les cantonades del mapa» però dins d'ells. Els mapes, clar, són metafòrics i al·ludeixen a les formes de relacionar-nos, no solament en l'amor, «també en l'amistat».

D'açò va la seua última novel·la, presentada aquests dies a València junt al projecte musical que acompanya al llibre, en el qual es van implicar Borja Penalba i Mireia Vives, per a donar forma a un disc amb els catorze poemes que esguiten la narració i que ahir va iniciar una gira en El Micalet, a mig camí entre la música i la novel·la teatralitzada.

«El disc va ser a proposta meua. Estava treballant en un altre projecte amb ell per a musicar poemes i allò va quedar aturat, llavors va sorgir aquesta oportunitat; és una tradició molt nostra la de musicar poesia: ho han fet Ovidi i Raimon i tants altres» explica Casagran, la vocació de poeta del qual no es va resistir als límits de la novel·la. Però no va ser espontani, hi havia una estratègia darrere: «La poesia és molt necessària i està present en molts àmbits de la nostra vida, des d'un funeral a les xarxes socials; i no obstant açò a la gent li costa entrar a una libreria i portar-se un poemari».

Així que ell la va fer digerible, com un puré, la va barrejar amb la narrativa i, en últim extrem, la va convertir en música pop. Ara que després de totes aquestes intencions hi ha un relat protagonitzat, en efecte, per un poeta «que viu enrocat en els records» i que acaba de deixar a la seua núvia. «Però el punt de malenconia li'l resten els altres dos protagonistes, instal·lats en el present i en el futur», apunta l'escriptor.
«No és un llibre d'autoajuda», adverteix Casagran, per a qui cerque respostes sobre les seues relacions. Només la història d'un jove que es fa mil preguntes, sobretot en quant a l'amor, un terme que pot fregar-se, fins i tot, amb les xarxes socials: «En una presentació em van parlar del tsunami d'internet, en sentit negatiu. Jo crec que és simplement una ruta nova, inexplorada».

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine