Va ser una vesprada al final de novembre. Ja era de nit i la gelor penetrava pels badalls de portes i finestres. Els pares no tornarien fins a l´hora de sopar, com de costum. Jesús pintava un gargot a la seua habitació. Jo em barallava amb unes equacions endimoniades, que no hi havia manera de resoldre. Un regal de Maties, el nostre mestre de matemàtiques. Sempre que ens posava deures, dia sí, dia també, amollava la mateixa cançó, amb un somriure: «Ací teniu uns exercicis, perquè us en recordeu, de mi...». I tant que ens en recordàvem.

Quan vaig acabar, em va vindre a la memorial ´encàrrec que m´havia fet la mare abans d´anar-se´n a treballar:

-Aquesta vesprada, vés a la tintoreria i arreplega el vestit de ton pare, que dissabte el necessitarà.

A les set i mitja tocades, havia d´afanyar-me, si no volia que tancaren. Vaig pensar d´endur-me Jesús, però, mentre el vestia, el pentinava i l´arrossegava de la mà, corria el risc d´arribar tard. Vaig estimar-me més anar-me´n de puntetes, sense dir ni pruna. Al cap i a la fi, la tintoreria era a un parell de cantons de casa, i hauria tornat en un no res.

No obstant això, ja a la tenda, vaig haver d´esperar una estona, perquè hi havia cua. Quan eixia cap a casa, carregada amb la bossa del vestit, em vaig creuar amb l´avi:

-Iaio, véns a casa?

-Ta mare ha telefonat, per dir-me que hui arribarien tard, i he pensat d´acostar-me, per fer-vos companyia. Escolta, que has deixat Jesús a soles?

-Sí, però no fa ni dos minuts! Ni se n´assabentarà.

-No hauries de deixar-lo sol. És molt menut, i si descobreix que te n´has anat sense avisar, s´espantarà.

L´avi tenia raó. Vam tornar a corre-cuita. A mitjan escala ja sentírem la plorera. Vam trobar-nos Jesús bramant i pegant colps a les portes, enmig del passadís.

-Però, home, si només era un moment! Quin canyaret has organitzat!

A poc a poc, va calmar els mocs i els singlots. L´avi l´agafà en braços, va seure al menjador i se´l posà als genolls. Jo vaig col·locar-me a l´altre extrem del sofà, amb cara de no haver trencat un plat en la meua vida. Jesús em mirava de reüll, tot morrut, com si haguera comés la major de les traïcions.

-Que exagerat!

-No sóc exagerat! -em va retrucar, més roig que un pebrot, amb mocs penjant del nas i la boca mig desdentada-. I si hagueren entrat lladres? Se´m podien haver endut! Mala germana!

-A tu se t´enduran! Si no vénen amb una grua! Et penses que els lladres són tan borinots, per a carregar amb un pesat com tu?

L´avi provà de posar pau en la picabaralla.

-No us baralleu. Els dos heu fet malament. Tu, per deixar sol el teu germà. I tu, per espantar-te. Hauries d´haver afrontat la situació com Rosa, la masera poregosa.

-Qui dius?

Jesús i jo adoptàrem la mateixa cara de babaus. L´avi s´escurà la gola, s´acomodà millor al sofà i es rascà la barbeta. Intuíem que allò era el començament d´una nova rondalla.

-Això conten que va passar a un matrimoni que vivia en un mas de les muntanyes de Mariola. A la serra de Mariola hi ha un niu de masos amagats, perduts i solitaris entre les muntanyes. En un d´aquests masos vivien Rosa i el seu marit, Jaume. No tenien fills, ni ningú que els ajudara. Treballaven la terra i criaven uns quants animals, cabres i gallines.

De tant en tant, Jaume baixava al poble de Banyeres, per vendre o comprar. De vegades, Rosa l´acompanyava, però la majoria d´ocasions es quedava tota sola al mas, per vigilar els animals i no deixar la casa desemparada. Quan fosquejava, a Rosa li entrava una por de mil dimonis. En aquell paratge, no hi havia veïns, ni passava mai ningú. Només hi havia serra, bancals i camins solitaris. En caure la nit, venien els sorolls, els crits d´animals i les ombres misterioses. Tancava la porta amb pany i clau, corria els forrellats, assegurava els portellons de les finestres i es colgava al llit cap i tot, fins a despuntar el dia.

Una d´aquelles nits que s´havia quedat sense companyia, Rosa va sentir lladrar els gossos, lligats amb una cadena a la carrasca de l´entrada:

-Rosa, tranquil·la... Deuen lladrar a una rabosa, rebuscant al fem, o potser un llop...

I es tapà al llit, amb el cor bategant amb força. Al cap de poc, va percebre que obrien els portellons d´una finestra de la planta baixa.

-Rosa, no desbarates... Deu ser el vent, que mou les branques de la carrasca i ha obert algun portelló mal tancat -va provar de tancar els ulls, de nou, i agafar la sonada, més nerviosa i tremolosa que abans.

No ho aconseguí. Tenia l´orella ben tesa i va identificar soroll de passos: «Clac, clac, clac...». Passos que pujaven per l´escala! Allò ja en feia un gra massa. Va saltar del llit, més pàl·lida que la paret, i va córrer cap a la porta. A les fosques i a les palpentes, obrí un badall, i parà l´orella: «Clac, clac, clac...».

Els passos s´aproximaven cada vegada més. Algú pujava, amb la llum d´un cresol. Va distingir dues ombres, al final de l´escala. Rosa tancà la portà, amb el cor en un pessic. No n´hi havia dubte, dos lladres havien entrat al mas! Just la nit que el seu home se n´havia anat al poble! Què podia fer?

L´avi emmudí i es quedà mirant-nos, esperant la nostra resposta. Jesús i jo l´escoltàvem en silenci, amb el cor bategant intensament.

-Va telefonar a la policia? -vaig preguntar.

-En aquella època, no hi havia telèfons.

-Va fugir per la finestra? -proposà el meu germà.

-No estava tan àgil per a saltar des del primer pis. S´hauria trencat la cama.

-Aleshores... Què li va passar? Van robar-li, els lladres?

-Ara veureu el que va fer... Amb raó diuen que la por guarda la vinya.

Rosa, sabent que no podia fugir, ni demanar ajuda, va idear el següent pla: es posà les sabates de taló i corregué d´una banda a l´altra de l´habitació, saltant i arrossegant els mobles, les cadires, l´armari, la còmoda... va obrir i tancar portes, va agafar l´orinal i va eixir al passadís colpejant les parets, pegant portades a totes les habitacions. Mentrestant, cridava, amb canvis de veu:

-Damià, desperta el teu germà!

-Bernat, apunta´ls al cap!

-Vicenteta, carrega l´altra escopeta!

-Rufí, solta els mastins!

-Pepiu, que no s´escapen vius!

Els lladres, en sentir tant de nom i tant de rebombori, van pensar que al mas hi havia més gent que en una casa de la guàrdia civil. Van fugir esperitats, a esclatacor, tement que d´un moment a l´altre els inflarien a escopetades. Amb les presses, es van deixar la barra de ferro amb què havien forçat la finestra i un sac buit que pensaven omplir d´objectes valuosos.

Ara ja sabeu com Rosa aconseguí enganyar els lladres i evitar el perill. Heu vist quina hora és? Pareu taula, que els pares deuen estar a punt d´arribar. Conte contat, conte acabat.

*Relat publicat al llibre "Quantes rondalles!" de Bromera.

Biografia:

Francesc Gisbert (Alcoi, 1976) ---> Ha publicat una trentena de llibres, entre títols de literatura infantil, juvenil i d´adults. Ha guanyat alguns dels premis més prestigiosos com ara el Bancaixa, l´Enric Valor, el Folch i Torres de Barcelona, el Bernat Capó, el Barcanova, el Carmesina i els de la Crítica. Entre les seues novetats per al públic infantil es poden destacar «Investigaràs fins al final» (el tercer llibre d´aventures dels protagonistes del gran èxit Misteris, SL) i «Amics i monstres» (Premi Carmesina de la Safor).