En Idomeni (Eidomene), a la vora del riuet Axios, es troba un camp de refugiats. A la frontera de la llibertat d´Europa, els pacífics residents gemeguen carpits pel fred i la pluja inoportuna, canten i ballen durant estones miraculoses, i -tal com demostren les imatges recents-, les criatures suporten les rentades de cabell, i les fiblades de la fam i la solitud, incapaços de morir.

Els herois d´Idomeni esperen notícies remotes i demanen aclariments sobre reunions circumspectes en ciutats somiades, indecisions i xiuxiueigs d´altes autoritats i funcionaris. Comproven la inexistència d´organismes anomenats Unió Europea o Nacions Unides, units per l´estupor davant la pèrdua dels seus veïns i domicilis a colps d´enderrocaments, violacions, prohibicions religioses o bombes definitives.

Això és així, amb lleugers matisos, en milers d´altres contrades. I ha estat així en milers de moments semblants. Per exemple, a l´hora i el dia en què llegiràs la columna, l´any 1938, en Calaceit, un jove de 19 anys travessà un bancal i s´aturà amagat rere un ribàs. El sobrepassaren els seus camarades de la 100 Brigada Mixta comandada per Líster, i els voluntaris dels batallons Lincoln i Mackenzie-Papineau de la XV Brigada Internacional, comandada per Copic. En uns minuts, va ser «acollit» per la Divisió XXIII de març feixista italiana, que, amb el Cos d´exèrcit de Galícia i mercenaris marroquins, hi assassinà dotzenes de combatents de la llibertat, i en tancà alguns centenars, com el poeta Bob Doyle, en camps de concentració.

Exactament un any després, l´any 1939, a l´hora i el dia en què estàs llegint la columna, en València -i en Alacant-, aquelles tropes feixistes i franquistes provinents de Calaceit encalçaven cruelment la llibertat. I a Portbou, molts altres joves de 19 anys, i els seus camarades i famílies, provaven de saltar la frontera de la llibertat, i entraven exiliats al camp de «refugiats» d´Argelers. És l´eufemisme criminal que, durant molts anys, anomenat «final de la guerra civil» d´Espanya, de la qual sobrevisqué aquell dia, un jove de 19 anys, Joaquinet, d´Herbers: mon pare.