En l´hora en què els llums s´encenen i la ciutat s´oblida del crepuscle que va apagant-se lentament sobre les teulades i sobre les finestres més altes, una dona endolada s´esmuny entre la multitud obscura que ompli les vies principals de la població. Segurament segueix el camí acostumat de cada dia. Avança amb pas ràpid, amb gest indiferent, entre les darreres clarors del cel i les primeres llums elèctriques de la nit; de vegades la seua cara pàl·lida s´esborra en les foscors urbanes però aviat torna a reaparèixer a través de la gent bellugadissa i espessa. Al seu pas els magatzems i botigues van il·luminant els aparadors, els anuncis elèctrics comencen a palpitar sobre els àtics dels edificis, els bars es vesteixen d´alegre policromia i els tramvies llisquen resplendents i sonors sota les fileres de plàtans dels carrers amples.
Però res no atrau l´atenció de la dona endolada i solitària que camina pressosa, guiada només pel seu afany d´arribar aviat a les barriades extremes de la ciutat on viu i ningú no l´espera. Quan li surt al pas un homenet humil que li ofereix objectes de bijuteria barata, l´evita amb un gest d´esquerperia brollat de la seua timidesa. Quan algun desconegut li diu unes paraules a l´orella, el defuig astorada. Com és un dia de les darreries d´octubre un ventijol que comença a ésser fred fa caure fulles seques dels arbres, posa irisacions pàl·lides en els fanals i eleva perversament sobre l´asfalt nuvolets de pols, com alenada diabòlica.
En arribar a una plaça espaiosa, la més espaiosa de la ciutat, la dona solitària s´atura de sobte i, oblidada del seu monòleg interior i oblidada també de tot ço que la volta, el seu esguard, es projecta fixament en la monumental bastida d´un edifici en construcció la qual es retalla negra en l´ample cel crepuscular. Així roman immòbil un moment, les mans caigudes i enllaçades sobre la falda i unes paraules que no diu, surant-li pels llavis entreoberts. La sobtada delectança d´un principi se li va canviant de mica en mica en melangia. Quina estranya cosa la reté al bell mig de la plaça? Què és el que mira de manera tant insistent? Segurament és aquella estrella petita, però de llum vivíssima, que surt i s´apaga entre els pals de l´enorme bastida i sobre el nacre crepuscular del cel. Un diàleg sense paraules sembla establert entre la dona endolada i l´estrella, en la qual potser aquesta tarda ha trobat una antiga amiga oblidada.
El candorós encantament ha quedat interromput tan de sobte com es va produir perquè algú, en passar, ha dit a la dona a cau d´orella unes paraules inconvenients. Aleshores, ella, com si despertés, reprèn el seu camí més de pressa encara. No triga gaire a endinsar-se pels carrers estrets d´una barriada apartada, propera al riu que passa ran de la ciutat. Encara la veiem aturar-se un breu moment tota dubtosa i pensívola, parlant-se a si mateixa, en la feble taca de llum d´un fanal. Després desapareix en la foscor.
Aquesta dona viu solitària en una reduïda cambra que s´obri a un terrat envaït de plantes, cobert de plantes enfiladisses. A la cambra „cuina, menjador i dormitori„ tot és vell i gastat. Sobre les parets, hi pengen alguns cromos de calendari, anuncis de licors; algunes fotografies. Un rellotge de pèndols marca les hores amb un tic-tac que naufraga en la remor monòtona, ininterrompuda, d´una fàbrica propera; aquesta remor envaeix i ompli l´aire d´una pesantor desficiosa. A les nits, quan emmudeix la fàbrica, el tic-tac del rellotge s´apodera del silenci i una pobra bombeta elèctrica penja com una llàgrima sobre l´escàs mobiliari de la cambra.
Els diumenges al dematí, prop del migdia, quan ja l´habitació està neta i està també llesta la feina, la dona surt al terrat i seu en una cadira, entre geranis i les flors de nit, en actitud d´espera. De tant en tant entra a consultar el rellotge. Finalment, com qui pren una decisió, s´aixeca, puja damunt d´unes caixes de fusta, s´agafa a un ferro que sobresurt de la paret, després a una corda i, tot fent un esforç, aconsegueix entrar a un altre terrat veí, molt més alt que el seu, des del qual, per damunt dels murs de la silenciosa fàbrica, s´albira un ampli i lluminós panorama més enllà del riu, sobre l´horta, limitat a l´horitzó, relativament lluny, per una cadena de muntanyes blaves que semblen transparents. Entre la verdor de tonalitats variades tardorals, apareixen escampats multitud de poblets, de caserius, de blanques alqueries. Aleshores, ja asseguda a la barana, tal com li és possible, la dona es refrega els ulls amb les mans com per fer la vista més clara, i esguarda fixament un punt que sens dubte li és ben conegut. Respira profundament. Somriu. Espera.
Quan arriba l´hora del migdia dotze campanades sonores es desprenen del gran rellotge de la fàbrica.
Aquestes dotze campanades les repeteix el rellotge de pèndols de la casa de la dona humil. També les repeteixen altres rellotges propers. Hom diria que és una consigna perquè en aquest moment un eixam de coloms sortit Déu sap d´on emprèn un ample i alegre vol des de la ciutat vers l´horta il·luminada.
La dona solitària decanta aleshores el cap sobre la palma de la mà, murmura quelcom entre llavis i segueix contemplant llarga estona, melangiosament,
la llunyania...
Relat publicat al llibre:
LA BOTIGA DE
LLIBRES VELLS
ISBN 9788476606124
