Feia tant de temps que no plovia que el fet de veure aquests dies com plou -i sense cap estrèpit, de moment- m'ha fet recordar unes pàgines del Dietari del capellà d'Alfons el Magnànim. El món medieval, desemparat com estava contra mols fenònems naturals, devia mirar-s'ho de molt diferent manera: si plovia bé, bones collites; si plovia massa o massa poc, es podien arruïnar. Entre altres coses. L'aigua caiguda del cel, no sempre era bona.
L'any 1475, a mitjan de novembre, «començaren les grans e espantables aigües, que tres dies e tres nits no cessà la gran pluja, ultra mesura, que paria que los cels fossen oberts e que lo món degués perir». Aquella gota freda -com ara l'anomenaríem- va fer que «vengueren los rius, barrancs, torrents, grossos, que nunca fonc dit ni oït dir ponts e açuts trencats e derrocats, terres arramblades, arbres derrocats e altres mals e dans que les aigües havien fet». La situació continuà, fins al punt que el dietarista adverteix que «les gents no podien exir de llurs cases, los viures començaren a mancar, lo poble e gent de València e de tot lo regne, e encara de altres regnes, passen gran detriment, e les aigües no mancar, de dia e de nit, que nunca fonc vist tantes aigües ni tan grans e així generals, en regne de Aragó, de València, de Catalunya e de Castella e en altres regnes». L'u de desembre «lo riu de València derrocà tres arcades del pont del Real; moltes cases començaren a caure en València; manaven e brollaven fonts en les cases, que havien a esgotar; los pous venir a sobreixir e escórrer en les carreres». Uns dies després, «a la mitjanit, fonc tanta e tan gran pluja, tronà, llampà, caigué pedra e terratrèmol, tot en una hora, de què tota València tremolà, que paria que València degués perir...» I no seguiré amb més detalls que ens ofereix Melcior Miralles, d'aquella situació apocalíptica: cases assolant-se, processons, oracions i dejunis per demanar la pietat de Déu, l'Horta inundada, de manera que «ab barques venien a València a comprar pa pastat, la qual cosa era molt gran dolor, que València no tenia per a si e havia donar recapte als circumstants»... I, tot seguit, la presència de fra Agustí Ferrandis, predicador i possiblement hereu de les fórmules de sant Vicent Ferrer, que degué aterrir més encara els qui assistien als seus sermons. Tant d'èxit assolí, mestre Ferrandis, que la jerarquia acabà per declarar-lo «temptació, e no cosa divina». Segurament li degueren recomanar que se n'anàs de València. Morí a Castella, pocs mesos més tard.
