Per fi havia arribat el dia! Jordi no podia explicar-se com una cosa que s´espera amb il·lusió pot tardar tant a arribar, però el temps havia passat lentament i només faltaven ja unes hores per a partir. Els pares de Jordi li havien promés un viatge pel nord del país. Una eixida fabulosa on veurien moltes coses noves per a ell: muntanyes, rius, animals... i sobretot una cosa que, de només pensar-hi, no el deixava dormir: anirien a veure un museu de joguets.

Les coses que Jordi veia des de la finestra del tren passaven per davant dels seus ulls com una pel·lícula muda i sense color. Guardava tota la capacitat de passar-s´ho bé per al museu. I aquell moment també arribà. Allò era més del que s´havia pogut imaginar; sales i més sales plenes de les més variades classes de joguets: carros, pilotes, trompes, avions, cavallets, joguets molt antics de cartó o de llanda, joguets més moderns, joguets molt menuts, joguets grans, fixos i mòbils, caretes de nina que semblava que et miraren des de qualsevol posició...

¿Semblava que miraven... o miraven, realment? «Jo diria que aquella nina de cabells rossos m´ha tancat l´ullet», pensà Jordi sense atrevir-se a fer cap comentari en veu alta i continuà buscant una altra pista que l´ajudara a eixir del dubte, quan, de sobte, va sentir una veu molt fineta que deia:

„¡Vine, Jordi, entra!

Girà sobre els talons i no va veure ningú que haguera pogut dir allò. Son pare i sa mare xarraven tranquil·lament amb l´encarregat del museu i no hi havia ningú més a la sala. Tornà a parar l´orella i va sentir com aquesta veueta repetia:

„¡Vine, Jordi, entra!

Ja no hi havia cap dubte, aquell filet de veu venia de darrere d´una porta que es trobava al seu davant dissimulada amb un tapís de vellut roig. Sense pensar-s´ho dues vegades, Jordi va fer girar el pany i entrà en una altra cambra més plena, encara, de joguets.

„Entra i tanca „insistí la veueta.

„Però, ¿ qui em parla? „preguntà Jordi tot ple de curiositat mentre ajustava la porta.

„¡Ep! ¡Sóc jo! „contestà un dels joguets des del prestatge on es trobava.

„¿I tu qui ets? ¿Per què m´has cridat? „va inquirir Jordi.

„Anem per parts „replicà el joguet„. Jo sóc un pallasso de porcellana, però com tu mateix podràs comprovar, em falta un dit. A tots els joguets que ens trobem ací, ens falta alguna cosa o tenim alguna cosa trencada. Per això no estem allà fora, amb els joguets sencers. En un altre temps sí que estàvem allà fora i ens agradava molt veure les cares de goig que feien els xiquets quan ens contemplaven, però a mesura que ens anàrem espatlant, l´encarregat ens anà deixant ací dins i avui és el dia que encara no ens ha reparat.

„¡Ja ho comprenc! „L´interrompé Jordi, a punt de vessar una llagrimeta.

„Deixa´m que continue i no plores per nosaltres, que no estem tan malament com això „continuà el pallasso„. Com que a voltes ens avorrim d´estar tant de temps sense veure cares noves, organitzem festetes per divertir-nos.

„Just quan tu has entrat al museu, acabàvem els últims preparatius per a la festa d´avui „agafà la paraula un grill mecànic„ i per això hem pensat de convidar-te.

„Moltes gràcies „contestà Jordi„. Però, ¿es pot saber què celebreu en aquesta festa?

„¡Sí, home! „contestà un cavallet de cartó sense cua„. Avui fa quinze anys Robertina, la nina que camina.

„¡ Mira-la, que rebonica és! „digué una granota de llanda assenyalant una superba nina de cabells rulls i mirada melosa.

„Però... ¿què fa allargada? ¿No pensa alçar-se el dia del seu aniversari? „preguntà innocentment Jordi.

„Ah, això és el meu mal „contestà Robertina„. Quan era al museu, un xiquet volgué acariciar-me els cabells i, sense voler, em va fer caure a terra. Des d´aquell dia tinc la cama trencada i no em puc moure. Per això estic ací, en aquesta habitació.

Aleshores, Jordi tragué de la seua butxaca un tubet de cola d´aquells que ho apeguen tot, n´hi posà dues gotetes i la cama de Robertina quedà millor que nova.

Saltant d´alegria, la nina agraïa a Jordi que l´haguera arreglada i li omplia les galtes de besades.

En això, un soldadet de plom, que fins al moment s´havia mantingut al marge, s´acostà a Robertina, la besà dolçament i es posà a plorar.

„¿Per què plores? „li preguntà Jordi estranyat.

„Perquè la meua felicitat no tardarà a acabar. Robertina i jo fa temps que ens volem, però si l´encarregat s´adona que ella està reparada, la traurà fora i s´haurà de separar de mi.

„És veritat, estimat „deia la nina.

„I tu, ¿què és el que tens espatlat? „preguntà Jordi al soldadet de plom.

„¿No ho veus? Em falta el barret.

„¡Vine cap ací, tros de pensament! „digué Jordi, i li encolà un barret nou al cap.

Allà semblava que el món s´acabava. Tots els joguets cantaven i ballaven al voltant de la feliç parella. Fins i tot l´avionet els va fer una bona proposició:

„Si trobeu l´ala que em falta us portaré de viatge on voldreu.

Quan més animats estaven en la festa, van sentir una veu que cridava:

„¡Jordi, vine, que es fa tard!

„És ma mare que em busca „digué Jordi„. He d´anar-me´n, però promet que tornaré a visitar-vos.

I repartint besadetes a tots els joguets, s´acomiadà d´aquella magnífica habitació.

„Estic ací, mare, ¿que no em veus?„digué Jordi traient el cap de darrere d´una urna que contenia una nina molt gran.

Aquella nit, el pare preguntà a Jordi quin joguet li havia agradat més.

„La nina Robertina i el soldadet de plom.

„No els he vist jo, eixos joguets „observà la mare, i se n´anaren a dormir.

Passaren els dies i les vacances s´acabaren però abans de tornar al poble anaren a dir adéu al museu.

„M´alegre molt de tornar-vos a veure „digué l´encarregat„. I tu, Jordi, pots tornar a mirar una altra vegada els joguets, que avui n´hi ha tres més que l´altre dia.

Robertina i el seu amant, que es trobaven junts en un prestatge, no sabien com fer- s´ho per manifestar a Jordi la seua alegria. Jordi, adreçant-se a l´avionet, li donà la cola mentre li deia:

„¡Au! Tu que pots volar, a veure si cada nit fas una visita als teus amics de l´altra habitació i feu bon ús del tubet i, si algun dia torne a vindré, a veure si puc trobar-vos a tots ací fora.

Una veu familiar el va fer abandonar els seus amics:

„¡Va, Jordi, que perdrem el tren!

* Biografia

Maria Dolors Pellicer (Oliva, 1956)

És mestra i una de les millors escriptores per a xiquets. Compta amb moltíssims títols de literatura infantil i juvenil publicats en diverses editorials de referència. L´any 2003 inicià la seua obra poètica per a infants amb el recull de poemes Versos diversos, un gènere que ha conreat simultàniament amb la narrativa infantil.