Com viu les primeres «Trobades» del Consell del Botànic?
Amb il·lusió. Nosaltres veiem un ambient positiu, perquè amb l’actual govern valencià se suposa, com a mínim, que a més de poder parlar, entén el que li estem transmetent: el model d’escola que volem, la normalització lingüística...
En un mes s’obri l’admissió de l’alumnat per al nou curs. Què li diria als pares que dubten entre escolaritzar als seus fills en valencià o en castellà?
Que es deixen orientar i no permeten que els enganyen. Esperem que la Conselleria d’Educació done a conéixer de forma transparent que els resultats que donen els programes d’ensenyament en valencià són els òptims. Per tant, caldria començar a generalitzar-los. Però, eixa és una decisió política. El que hem de fer és transmetre als pares que reclamen ensenyament en valencià. I, si no troben plaça, allí estarà Escola per a exigir a la conselleria que ha de garantir suficient oferta per a cobrir la demanda que hi haja.
Per què diu que ensenyament en valencià és l’òptim?
Els alumnes que culminen els seus estudis en valencià tenen una capacitació lingüística en les dues llengües oficials adequada, diguem en equivalència. I, a més, estan capacitats per a traure millors notes en altres àrees.
Veu esgotat l’actual model dual en valencià i castellà?
Jo crec que sí, que està esgotat i açò ho he viscut en el col·legi en el qual treball. Esta és una escola que ha patit molt. Tenir una línia en valencià i una altra en castellà és com si tingueres dues escoles en una. Les famílies se seleccionen elles i es posen en una línia o una altra, i dins del centre, a voltes, una línia té una sensibilitat per determinades qüestions d’ensenyament i de qualitat del treball, i l’altra no sempre. Ara som una escola de dues línies en valencià en la qual intentem que ambdues siguen equilibrades i compensar les desigualtats. És una escola inclusiva, que és el que cal cercar. Tots els col·legis han de ser inclusius i compensadors, no diferenciadors. Si fem açò separadament, el que generem són guetos.
No tem que el fet d’implantar un model únic d’ensenyament en la llengua pròpia en tot el sistema públic i concertat dispare l’etern conflicte lingüístic?
Recorde un company d’Escola, que ara ocupa un càrrec, que deia que el millor programa és aquell que es puga portar a terme en eixe context. El context d’una escola marca molt, per tant cal fer les coses a poc a poc. Si el Programa d’Incorporació Progressiva (PIP) al valencià de les línies en castellà s’haguera potenciat com toca, hauríem avançat molt.
Quin és la seua proposta per al pas d’un model a un altre?
Si nosaltres volem el millor per als alumnes, hem de donar-los el millor. No els podem enganyar. I el millor és començar amb la llengua minoritzada. Li donem eixa possibilitat al valencià i, després, els alumnes van aprenent altres llengües internament. L’ideal seria que el programa s’adapte a les circumstàncies de cada centre. Açò sí, el punt d’inflexió important és que es comence la lectoescriptura en valencià en tots els casos. I açò no és cap imposició, és un regal que li fem a la ciutadania, perquè si els xiquets no aprenen en valencià en l’escola, difícilment ho faran en el carrer, on el castellà és omnipresent.
I quin és el seu missatge per a la Conselleria d’Educació?
Hauria d’encarregar proves molt serioses, objectives i externes, en les quals les unitats d’educació multilingüe de les universitats avaluaren el nivell aprenentatge de llengües que tenen els xiquets quan acaben l’escolarització bàsica. Tot açò ens donaria motiu a veure els resultats en cada llengua i propiciar millores. Com implantar el nou model educatiu? Cal arribar a consensos i fer-ho a poc a poc, encara que la paciència ja es vaja esgotant doncs estem esperant este canvi des que en 1983 es va aprovar la Lleí d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV).
Mentre l’ús del valencià va guanyant terreny en les aules, al carrer sembla anar d'altra banda.
En la societat regna la convicció que cal aprendre molt anglés. Alguna cosa al que no diem que no, però açò no impedeix que s’aprenga valencià. Hem d’aprendre valencià, i a partir d’ací entrarem millor a l’anglés i al castellà. Ningú els ha explicat a les famílies que una cosa no lleva l’altra, que tot suma, que és positiu i que està comprovat que açò dóna bons resultats en l’aprenentatge de diversos idiomes.
Per què segueix sent tan difícil poder viure en valencià en tots els àmbits de la societat?
Este és un procés en el qual es devia haver avançat més ràpidament i hauria d’haver sigut més consensuat. La LUEV de 1983 es va aprovar sense cap vot en contra, no dic per unanimitat. Els que es van abstenir llavors són els que han estat posant traves a esta llei durant tot aquest temps. Ha arribat l’hora, i no és que no tinguem paciència doncs portem esperant 33 anys, de recordar-li a l’Administració valenciana la necessitat d’incloure el requisit lingüístic en la funció pública, com ha fet Galícia, on governa el PP. Alguna cosa que fa pocs dies també ha aprovat el govern balear, per tant sí que es pot fer. Necessitem que el Consell faça este pas perquè no hi haja cap obstacle perquè el ciutadà puga expressar-se lliurement en valencià davant l’Administració, perquè després de 40 anys de la cançó de Tio Canya, podem dir que no ha caducat gens del que explica la seua lletra.
