El moment de dir adéu a una pilota, un llibre, una nina, un trenet, un llit, un ordinador, una bicicleta, un jersei, un bolígraf, una tassa „instants intensos que no sé tu, però jo solc acompanyar amb darreres carícies i fins i tot un bes d´agraïment„, és... Ja ho comprens.
La sensació no s´esgota amb les explicacions basades en la comprovació de la fugacitat de la vida o el segon principi de la termodinàmica: la pilota que rodava, el jersei que cobria, tot el que et cal acomiadar voluntàriament o per força, no són només «matèria que es transforma». I tampoc no són simples còpies plenes d´anècdotes i d´errors tècnics, exemplars de sèrie marcats per modes cancel·lades, instruments del tràmit de canvi de civilització entre la «galàxia Gutenberg» i la «galàxia McLuhan», protagonistes de l´evolució universal de tantes noves tecnologies... Ja ho comprens.
Ahir „encara el moment és calent, per a mi„, vaig dir adéu a unes 500 cintes de video en l´apreciable format VHS. I, només per evocar la primera que vaig encabir en una bossa de plàstic camí del «reciclatge» ¿com evitar la prescripció de la melancolia de L´important c´est d´aimer? I no només per Romy Schneider. I per continuar amb les següents 34 cintes, ¿com no reafirmar el compromís amb l´expressió més feliç de la filosofia mundial: les pel·lícules dels Germans Marx? I com no activar l´excavació en els records profunds de la sèrie All the world´s a stage, destrossades de tant de passar-les als alumnes de Teatre (assignatura desapareguda en la Universitat on treballe)...
No entraré en les 500 definicions de mi mateix „i de tu„ contingudes en les imatges de L´innocent o del partit de futbol Espanya-Rússia del 1964; de Mahabharata o de Vania al carrer 42; de Myra Breckinridge i de Passeig per l´amor i la mort; de La guerre est finie o de Castigo de Dios; de les versions d´Anna Karenina o les del Quixot. I de la Sinfonietta de Mahler en Mort a Venècia o del Concert núm. 1 de Txaikovski en La passió de viure... Ja ho comprens: mira, sol vaig a escoltar-lo.
