Han eixit de Barcelona sense amplificadors i els instruments reposen a l´habitació de l´hotel. Els quatre de Manel, per primera vegada en la seua carrera, viatgen per a signar discos «i res més». Va ser ahir en la Fnac de València, ciutat de la qual recorden sobretot una nit de 2011, a la plaça de bous: «Va ser molt bèstia. Ens passava que no sabíem a quin tipus de concert estàvem anant i de sobte ens vam veure en un lloc molt guapo», relata Guillem Gisbert, lletrista, veu i guitarra del conjunt.

Segurament ell encara sostenia l´ukelele quan desgranaven les cançons dels dos primers àlbums i aprofitaven per a marcar-se una versió particular de La tortura d´Alejandro Sanz i Shakira. «Fa uns tres o quatre anys que no l´utilitzem», apunta Gisbert sobre l´instrument que els va caracteritzar en aquells inicis, quan van rebentar l´escena de música primer a Catalunya i després a la resta d´Espanya. «Realment, disc d´ukelele només hem fet un. Si haguera sigut el tercer, ningú diria que som el grup de l´ukelele però com va ser el primer queda la imatge», postil·la Arnau Vallvé, bateria.

L´aclariment ve al cas perquè en els dies que han passat des que es va publicar el seu quart treball, Jo competeixo, part de la crítica parla del salt de Manel, des del folk a l´electrònica. Ells, no obstant això, defensen que no és per a tant i que reinventar-se «és una paraula massa rimbombant, massa amb majúscules». «Sempre hem tractat de no avorrir-nos i quan fas cançons noves a vegades t´adones que una s´assembla molt a altra del primer disc, així que intentes canviar», diu Gisbert.

Pot ser que eixes «majúscules» hagen crescut, més que d´un vertader canvi estilístic, del procés que ha desembocat en el nou àlbum: és la primera vegada que hi ha un cinquè Manel, el productor nord-americà Jake Aron, i amb ell van volar a Nova York per a gravar aquest disc. «Potser si haguérem dit que l´hem registrat a Martorell no se l´hauria donat tanta importància al canvi sonor», es resigna divertit Vallvé. També són conscients, diuen, que creuar l´Atlàntic serveix com a titular per a la promoció, però no assegura vendes. «Tens més opcions de què les coses vagen millor perquè els EUA és dels pocs països on la indústria discogràfica encara funciona i trobes grans estudis, però no hi ha norma per a l´èxit», aprofundeix el bateria.

Tampoc sembla que els obsessionen massa les crítiques. Diu Gisbert que la carrera del grup ha transcorregut «sense volantassos», encara que des de fora semblara que arribaren com un huracà a principis d´aquesta dècada. Potser eixa convicció d´anar assegurant el següent pas „apunta el cantant que tots els seus discos són molt «calculats»„, els ajude a abstraure´s del soroll. «Has de pensar en el criteri intern i tancar la comporta: uns consideraran que sempre fem el mateix i altres que hem canviat massa. Aquesta és una feina pensada de cara al públic, però també és molt privada», remarca Gisbert.

I ací estan, després de cercar un productor i volar a l´altra banda del món; per a posar damunt de l´escenari eixe procés «privat». Al final és possible que, com diu Vallvé, el gran salt que se´ls apunta en el disc tan sol és fruit de què «abans eixia tot molt fàcil i ara has de lluitar contra tu mateix: la primera idea ja et va eixir un dia, així que et toca cercar la segona o la tercera».

Manel tornarà a la ciutat el 1o de juny, ja amb amplificadors, per a tocar en el Festival deLes Arts.