17 de abril de 2016
17.04.2016
El conte del diumenge adults

Reveillon

La rigidesa de les relacions socials i familiars condueix moltes vegades a la persona a profunds sentiments de soledat i tristesa. Un nadal, un arbre i celebracions fan el còctail perfecte per a viure estes emocions a flor de pell

17.04.2016 | 04:15
Reveillon

» Adaptació
Quan els va veure aturats al respatler de la butaca es va adonar perfectament com el glatit de la sang s´hi crispava mentre que Adela parlava.
–Pretextos, com sempre. Sols per enutjar-me i posar-me en mal lloc davant d´ells.
Estava abillada amb el vestit negre dedicat a les grans ocasions, tan usat i reformat ja.
–Adela, i si sopàvem els dos ací, sense més complicacions? No els necessitem a ells per a res. Allí jo em trobe com un intrús, bé que ho saps. Ens conviden només per compromís, per llàstima. Sempre tinc la impressió que els amarguem la festa amb la nostra presència. La seua festa, Adela, te n´adones? La seua festa. Nosaltres, si tu volies, podríem tenir també la nostra, pobra o com siga. Una senzilla i veritable festa íntima sense necessitat d´importunar ningú.
–Importunar dius? Importunar jo a casa de la meua germana? Si no hi puc faltar de cap manera, podies saber-ho! Mai no m´ho perdonarien. Sóc la major. Oblides que en la meua família els costums, les tradicions...
–No oblide res. I no em poses una altra vegada el disc ratllat. Tinc ben present el vostre haver familiar, els vostres bons i rancis costums i, per descomptat!, la vostra enlairada posició social. Com no he de recordar-me del vostre important llinatge? Em deixes tu que l´oblide tan sols per un moment? Fins dintre la cassola tinc la teua gent, i t´assegure que ja n´estic fart. Em donen ois, perquè ho sàpies. Ja n´estàs assabentada. No els aguante més aquest posat de superioritat que tenen per a jutjar el món des del seu clan privilegiat. No els puc suportar. Sobretot el perdonavides del teu cunyat, tan coent, tan imbècil el pobre, que branda els seus sonors cognoms com si bufetejara tothom amb ells.
–Ah, ja torna a eixir allò!– L´enveja, fill. Et fa parlar l´enveja. Et sents inferior a ells i això és tot. Però per què? Perquè no has pogut aixecar-te al seu nivell. Perquè sempre has estat i seràs un pretensiós mort de fam, per qui jo, estúpida de mi, vaig renunciar a...
La deixà amb la paraula als llavis i sortí a tancar-se dins del lavabo. La veu d´ella, però, li anava al darrere.
–Queda´t. No em fas falta. Una altra vegada tornaré a dir-los que estàs malalt o que et vares portar feina del despatx perquè tots es burlen de mi pel marit que m´ha tocat, o pensant la veritat, que ja et coneixen. Això, però, no quedarà així. Ja en parlarem.
Els talons es varen sentir fins a la porta com plens de ràbia i raó, allunyats després per la portada final. Llavors se sentí el telèfon.
–Qui és?
Cridava el silenci. A través de l´auricular penetrà a la casa i s´hi va quedar. Portava anys, ombres. Deixava delicadament un rastre de fulles seques al voltant d´aquell fèretre d´infant que es moria pels capvespres, quan el fred ho esborrava tot amb cendra glaçada. Per la part de l´horabaixa se n´anaven els estranys vestits de tristor cap al pressentit cantó de la llum, on de prompte omplirien el buit amb paraules i gestos arrelats a una carn sobtada, brostada de fa poc. Ja entrava a brolls la nit. I el telèfon va tornar al seu lloc per connectar l´espera de quelcom que anava a assaltar el temps amb la veu antiga que acostava l´encàrrec d´espolsar i despertar tant de somni llardós, quallat sobre el cercle de la vida.

A l´entorn hi havia els mobles, quasi jacents en el fred buit. La fusta, encara sostenia una gràcia, misteriosa de remors i records per la seua carn disfressada on s´amagava l´enyor de les fulles i la terra.

Amb l´ombra i el silenci les parets creixien, afermant-se. Eren límits. Tan sols la finestra foradava la seua duresa fins a l´aire que passava lliure des dels murs laminats d´intempèrie. I ell s´acostà a la finestra. Va destapar el gran forat apartant robes, persiana i vidres, perquè l´aire era a fora amb els llums i la vida frisosa de la gent. I així l´aire entrà a la casa.

Ell es posà quelcom de llana als muscles. Va veure la gent que eixia a fer-se caliu nombrós, grup. Tots eren éssers solts, formes difuses que acudien a integrar-se a la família, cercant de ressuscitar el cor del foc. Passava un borratxo amb la seua anarquia, amb l´illa de la vida al muscle, cridant visques a la mort. Va sentir fred. La finestra esdevingué mur novament. Ell tornava cap a dintre, pegant gambades per la casa, amunt i avall, menejant els braços. Va acabar posant-se el gros jersei. El fred semblava anormal. Travessava zones prohibides. Un fred planetari que cercava per dins, al fons del fons.

–Déu, quin fred!
Tremolava fins amb la jaqueta, el tapaboques, la gavardina. Li petaven les dents. En la taula el braser era pura cendra a penes avalotada per una espurna vermella en remoure´l. La tremolor pujà a l´espatla des de les cames i, moments després, l´home era sols un muntó de roba caiguda així, de qualsevol manera, en un racó.
–Adela!
Cridava per no sentir-se tot sol. Li calia posar paraules al seu crit perquè no resultara l´esgarip animal del pànic. Sobre ell anaven amuntegant-se les ombres fins que d´aquell muntó d´home va brostar el bram obscur de la nit traduït a veu humana.
Ell volia adreçar-se. Amb la mà s´apretava el ventre, a la banda dreta. Així va poder arribar fins a l´interruptor que tot ho va enllumenar. Després va caure a la butaca, panteixant. Sobre ell passà la mort assajant vidres tendres. A la fi s´adreçà i va anar-se´n a la cambra. Cercà en un calaix de l´armari el coixinet elèctric, el va connectar i caigué bocaterrós al llit, ple de convulsions. Retorcent-se, en un moviment brusc, el fil elèctric es desconnectà. I així va restar ell, immers en l´atac hepàtic. Si alçava el cap, banyat de suor freda i aigües furioses, veia al tocador, confusos com finestretes irreals –darrere la vella polvorera i la botella de colònia barata–, els alegres cartons de Nadal que, posats al davant de l´espill, tapaven les conegudes taques d´humitat. El seu mosaic de colors i ratlles amables lluitava per obrir-se pas, des del petit mur que feien, fins als ulls de l´home. N´hi havia un, on enlluernava...

* * *

–...una estrella daurada. Sols això. Molt fi. El més senzill i el millor de tots els christmas que hem rebut. Saps d´on ve, Acàcia? Que no ho endevines? De París. Sí, sí. Parle amb serietat. D´aquell senyor que vàrem conéixer al balneari fa sis anys. Mai no ens escrivim. Sempre, però, canviem felicitacions per Nadal... No, gràcies. No puc més. Si et pareix bé li´l guardaré a Ramon. Això no podrà fer-li mal. Pastissets? Tenen ou? No, el fetge, ja saps... Doncs, filla, com sempre. No té més disposició, què hi farem! Em tocava a mi aquesta sort... Sí, ja t´ho contaré. Vindrà bé per a fer temps fins que toquen les dotze... Com? Que us n´aneu? Però no anàvem a prendre´ns el raïm ací com tots els anys? Comprenc: us esperen. Bé... Sí, a mi també m´espera Ramon, clar. M´ho va recomanar molt. «Que tornes prompte, que hem de menjar-nos el raïm a les dotze.» Tenim la botella de xampany comprada des de fa dies, però jo, per vosaltres... Naturalment que desitge trobar-me amb ell en començar l´any. És un bon home, Acàcia. Cal comprendre´l. És bo. Potser massa sensible. I sol tenir raó quan... No, no deia res, Acàcia. Parlava amb mi mateixa. Recordava que... És clar que sí. Aleshores ja tindrà el raïm a punt i estarà guaitant impacient. Quina alegria s´endurà quan em veja tornar tan prompte!...

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine