El conte va nàixer per encàrrec. El cognom de «Mijafava» del gegant protagonista (en realitat, és un xiquet) remet a la fama d’estalviadors dels veïns del Poble Nou de Benitatxell, coneguts com a «mitja faves». El relat té, a més a més, un personatge que parla quan les ones colpegen els penya-segats, quan bufa el Llebeig o quan la lluna es mira en l’espill de la mar. És el paisatge. Empar Ferrer ho diu clar: «La Marina Alta té paisatge de conte». L’escriptora presentarà el llibre a la Fira del Llibre de València i, el dia 7 de maig, a Xaló, que commemora el primer aniversari del seu Mercat de la Terra.
De la novel·la al conte. Com ha sigut el viatge?
El conte és un gènere que em plantava cara. No vaig a negar-ho. Narrar amb senzillesa és tot un repte. L’escriptor no es pot amagar darrere dels artificis. Però he de dir que m’he sentit molt còmoda. Era la meua primera vegada amb el conte. I crec que la meua manera natural i instintiva de trenar un relat m’ha ajudat. El meu llibre anterior i també la meua manera de concebre la literatura són molt sensorials. Tinc molt presents la natura i els elements onírics i fins i tot surrealistes. La realitat i la ficció estan separades per una xicoteta línia i jo bote a un costat o un altre. Els contes tenen tot això. El Gegant Mitjafava barreja realitat i imaginació. I pregunte: En el cap d’un xiquet, on comença una i on l’altra?
És un conte tradicional?
No tinc ni idea. És evident que tinc referents com les Rondalles d’Enric Valor o les històries dels germans Grimm i Andersen. Però també he introduït elements dels autors que més m’hi han influït. Crec que el desenllaç de les dues llunes és molt de Murakami.
Aquest conte és un encàrrec. Crec que et van encomanar la tasca de desmuntar el mite que els pobleros són migs faves, és a dir, agarrats o, com vosaltres dieu al Poble Nou de Benitatxell, estalviadors.
L’encàrrec era per afermar la vessant cultural de la Festa del Vi i la Fava. El conte l’ha editat El Bullent i té unes magnífiques il.lustracions de Mar Llobell, una artista de Teulada que, amb dibuixos de traça moderna, ha atrapat tota la màgia del poble, de les pesqueres o dels penya-segats.
La fama de migs faves la tenim, però és totalment injusta en l’accepció pejorativa que comentes. Jo crec que això de tallar les faves per la meitat denota molta saviesa ecològica. A la terra s’imposa el trellat. Hui es diu sostenibilitat.
El Gegant Mitjafava és un xiquet generós i solidari, però, com tots els xiquets, també té el seu momentet de debilitat.
El conte té un paisatge i unes referències històriques molt definides. Per què?
Volia retre homenatge als nostres avis. Van viure una època molt difícil. Es jugaven la vida als penya-segats i a les pesqueres per a portar uns dinerets a casa. També van patir la guerra i la misèria. Els xiquets d’ara no saben res de com era de dura la vida dels seus besavis. També he de dir que no m’agraden els contes que li giren l’esquena a la realitat. No crec que siga roí pels xiquets i xiquetes conéixer que la vida no sempre és fàcil, que fins i tot pot ser dura i injusta. Els xiquets miren la tele i tinc la impressió que, quan apareixen tragèdies com la dels refugiats, pensen que tot és una pel·lícula irreal i llunyana. El protagonista del meu conte es queda orfe de pare i coneix la fam i la pobresa. La vida, encara hui, està plena de xiquets així.
Educar sense edulcorar. És el camí dels contes?
Pot ser. I crec que un dels reptes del futur és educar els nostres fills perquè siguen tan forts emocionalment com ho van ser els nostres avis. Podem contar en clau imaginativa i amb intel·ligència històries que colpegen la consciència, que punxen la solidaritat. I pense que, encara que mostrem les injustícies, no anem a traumatitzar ningú. Sí, ho has dit bé: Educar sense sobreprotegir, sense idealitzar una felicitat buida, material i sense valors.
No m’has contestat abans sobre el paisatge. El conte és Marina Alta. Algú t’ha fet la crítica que és massa local?
No, perquè el que és local és també el més universal. La Marina Alta té paisatge de conte. A vegades mire els penya-segats, el Montgó, les terrasses de vinyes i un poble com el meu que està dalt d’un turó, i pense que tot ha eixit d’una novel·la. Enric Valor va trobar en els nostres paisatges un univers màgic. M’impressionen molt els penya-segats del Poble Nou perquè sembla que estan tallats a ganivetades. Però l’home els ha fet seus amb les pesqueres. Els cingles són immensament més civilitzats que els murs de la vergonya que Europa està alçant per a evitar que els refugiats puguen passar.
