Causalitats vàries -que no casualitats- comporten moments significatius molt a sovint. Si la ment no es resisteix a amollar l´automàtic, hi ha infinites possibilitats de mantindre´s despert amb cridaners fets que ens repten a tirar del fil i trobar el quid. A no ser que, desprevinguts, no sapiguem discernir entre saber o no saber com fer-ho, si és que és eixa la qüestió. Una d´eixes causalitats nascudes de l´instint per bussejar entre rius de lletres i de l´afició de pescar a xarxa un munt de paraules clau, em dugué a parar a una web en la que es parlava de la pel·lícula interpretada per Halle Berry, Tom Hanks i altres actors de renom i dirigida pels germans Wachowski -coneguts per la saga Matrix-.
Del que no és cap novetat, sorgeix l´actualitat. Resulta que esta obra d´art audiovisual de l´any 2013 -basada en la novel·la de David Mitchell- no tingué massa èxit de recaptació en el seu moment, però als fòrums d´espectadors està considerada com un film visionari i avançat al seu temps, així que la curiositat em picà i m´afanyí a vore-la.
«Les nostres vides no són nostres. Del bressol a la tomba estem connectats amb els altres...», «... amb cada crim i amb cada acte de bondat donem naixement al nostre futur». Són tan sols algunes de les frases del guió d´El atlas de las nubes, una narració atrevida i impactant, en forma i contingut, que relaciona sis històries de diferents personatges en diverses èpoques, amb la busca de llibertat com a denominador comú. Vora tres hores de bona visualització si fem exercici mental i analític, perquè si no el trencaclosques argumental de temps i espai enllaçats i simultanis entre el segle XIX, els anys setanta i un futur distòpic i post-apocalíptic és indigerible. Altes dosis de filosofia, antropologia i sociologia lliguen amb el drama, la comèdia i l´acció de tal manera que la passivitat del que mira no és una opció.
Els protagonistes d´este atles viuen i moren entre patrons repetits, heretats, errors duplicats i l´impuls -moltes vegades inconscient i intuïtiu- de transcendir-los. Immersos en una lluita condicionada -que pareix eterna- entre opressors i oprimits, que intercanvien els seus papers en determinats moments i per diferents raons, interconnectats i tocats per les seues eleccions i les conseqüències de les mateixes. Diuen que el que veiem està en funció del que creiem però quan la ficció ressona, realitat porta. Coincidències? Parafrasejant escenes, «les fronteres són convencions esperant ser transgredides». I «què és un oceà, sinó una gran quantitat de xicotetes gotes?».
