L´autobiografia del pianista britànic James Rhodes (Londres, 1975) és un crit contra el silenci que ha cobert els abusos sexuals als xiquets, però també una declaració d´amor a la música clàssica, que a ell li va salvar la vida i a la qual vol fóra d'un món de triats. A Instrumental Rhodes parla en primera persona, com a víctima de les contínues violacions que va patir entre els sis i els deu anys a les mans del seu professor de boxa, i com a músic tardà l´obstinació del qual és que la clàssica siga patrimoni de tots.

«Tinc molts aliats. Cada vegada hi ha més músics i més crítics que s´adonen que cal fer les coses de manera diferent si es vol tenir èxit i es vol tenir més públic», assegura el pianista.

Publicat a Espanya el passat mes de novembre, Instrumental, subtitulat Memorias de música, medicina y locura, ha sigut guardonat amb el premi Euskadi de Plata del Gremi de Llibreters de Guipúscoa, una distinció que Rhodes va arreplegar ahir a Sant Sebastià.

El llibre s´ha convertit en un fenomen editorial i els seus drets han sigut adquirits per a una pel·lícula. «És molt emocionant, però una mica surrealista, doncs si ja ho és tenir una autobiografia a la meua edat, imagina anar al cinema a veure la teua vida», assenyala el músic, que precisa que el guió inclourà «tota la bogeria del judici» que li va enfrontar a la seua exesposa, contraria a la publicació del llibre en considerar-la perjudicial per al fill de tots dos.

No creu, «tristament», que la seua exdona arribe a assumir algun dia que era procedent donar a la terrible història d´abusos que va patir Rhodes, amb seqüeles físiques i psíquiques que li han portat a consumir drogues, a autolesionar-se i a diversos intents de suïcidi.

Ressalta que «definitivament» s´està produint «un canvi a millor» sobre la forma a abordar el drama dels abusos sexuals, que hi ha «moltíssimes més persones que parlen ja del tema».

Un insegur

A ell la seua experiència, a més d´un número gens menyspreable de patologies, li ha convertit en una persona permanentment insegura, a la qual l´amor d´uns pocs incondicionals i la música clàssica li han salvat la vida. Una música que li produeix «una pujada més gran» que les «coses autodestructives» que ha provat, que toca en vaquers i sabatilles d´esport i que acompanya de comentaris i explicacions.

Defensa amb rotunditat que cal alliberar la clàssica de «la tirania dels imbècils», de la rigidesa d´unes normes que «ja no són vàlides i no serveixen per a gran cosa». Admet que eixa manera informal amb la qual s´alterna amb Bach o Chopin, el fet de cridar «puto» Beethoven al gran geni, ha acostat els clàssics a més públic i sobretot a una audiència jove. «Eixe ha sigut el resultat, però és que, fotre, m´encanta parlar així. I toque en vaquers i sabatilles perquè estic còmode, no per a demostrar res», explica.

Va oferir el seu primer concert als 31 anys, després d´haver estat sense tocar una dècada „dels 18 als 28 anys„, i assegura que els crítics han sigut «molt amables» amb ell i li han tractat «molt bé».

«Sí que va haver-hi una professora, amb la qual vaig estudiar poc temps però a la qual respectava molt, que em va ferir profundament. Va vindre al meu primer concert i després em va escriure una carta molt llarga en la qual em deia que mai anava a fer carrera com a músic, que era millor que fóra responsable i em buscarà un altre treball», recorda Rhodes, amb sis discos ja editats.

Subratlla que més orgullós que del llibre se sent de la vintena de peces que ha triat per a obrir cadascun dels seus capítols d´Instrumental, llista que es pot escoltar gratis en spotify.

«És molt difícil saber per on començar i espere que la llista siga un trampolí per a saltar a la música clàssica».