Dues nits arrere havia observat de gaidó la seua dona mentre es preguntava amb preocupació quins vincles subsistien encara entre tots dos. Va advertir que, després de vuit anys de convivència conjugal, aquells sentiments il·lusionats que els havien incitat al matrimoni s´havien marcit. I tot d´una, va presagiar l´arribada de dies de conflicte i d´amargor. Va prendre consciència que vivia amb algú que ja no li suscitava cap sentiment semblant a allò que en diuen amor, que ni tan sols participava de l´emoció de compartir un fill que calia educar i a qui haurien de planificar un futur.
Ha espentat la porta i ha anunciat des de la llinda:
-Sóc jo!
Ha penjat l´abric i la bufanda al penja-robes. Ha desat la cartera al petit armari de l´entrada. Llavors, s´ha encaminat cap a la cuina. La seua dona hi pelava creïlles per al sopar. Ella ha parat la galta d´esme quan ell ha entrat i li l´ha besada.
-Com ha anat el dia? -ha preguntat ella.
-Com sempre -ha respost ell.
Ha abandonat la cuina amb la intenció de prendre una dutxa, però el xiquet l´ha atallat amb la llibreta dels deures escolars a la mà.
-Papa, com es diu el fill del porc i de la truja? -I jo què sé! Pregunta-li-ho a ta mare!
La dutxa d´aigua calenta l´ha relaxat de bon principi. La casa l´angoixa. De sobte, l´ha descoberta avivada de badalls, lletja, inhòspita: solsida. Fet i fet, durant tot el dia ha estat sospesant de prendre el dràstic determini del divorci: vendre la casa que ja no et fa cap d´objecte i buscar-ne una de nova, més moderna, més confortable..., s´ha fet una comparança. El xiquet no serà cap problema, ja se n´ocuparà sa mare, com és natural. O els avis, si calguera. Tanmateix, li fa pànic pensar que si es divorcia haurà d´encarregar-se d´un muntó d´obligacions de les quals sempre se n´ha despreocupat: endreçar la casa, llavar-se la roba, fer-se el menjar... Avaluar aquest cúmul de responsabilitats domèstiques que haurà d´atendre l´ha aclaparat, l´ha horroritzat.
En eixir de la dutxa, ha cridat mentre s´adreçava cap al dormitori amb la tovallola enrotllada a la cintura:
-Conxa, torca l´aigua que ha sobreeixit del plat de la dutxa!
En acabant d´enviar el xiquet a dormir, la seua dona li ha preparat la infusió de després del sopar. Mentrestant, ell seia al sofà i fumava una pipa del seu tabac Half. A la televisió han presentat un programa sobre el frau a Hisenda que li ha mogut l´interès. Ella ha tret la safata menuda amb una infusió de poliol fumejant i mitja copa d´anís sec. Ha posat la safata sobre un tauleta de vidre fosc. Ell s´ha hagut d´ajupir per a prendre la tassa per l´ansa. I en aqueix instant, la pantalla del televisor s´ha apagat de sobte. Ell ha renegat entre dents. S´ha hagut d´alçar a contracor del sofà i ha comprovat l´endoll de l´aparell. Després d´un breu repàs, tot semblava indicar-li que s´havia produït una avaria a l´interior del televisor, per la qual cosa caldrà posar-lo en mans dels tècnics.
-Per una volta que hi fan una cosa de trellat, va i es desbarata! -ha rondinat.
Ha consultat el rellotge i encara faltaven dos quarts per a les deu. No el convencia la idea de ficar-se al llit més d´hora del que té per norma. El cos, per salut, cal habituar-lo a unes rutines. Ha estat rumiant amb quina altra distracció podia entretenir-se fins al moment just d´anar-se´n a dormir.
-Conxa, vine i jugarem una partida de dames!
Ella ha eixit de la cuina eixugant-se les mans amb el davantal i li ha demanat que repetira allò que acabava de dir.
-Que vingues i jugarem una partida de dames!
Ella s´ha sorprès. Ha dit:
-Estic escurant.
Però ell ha insistit:
-Ja ho acabaràs després. Ara hem de jugar tu i jo una partida de dames.
Ella ha mogut els muscles a manera d´assentiment, ha reculat per tancar el llum de la cuina mentre es deslligava el davantal. Tot seguit, s´ha assegut a la taula amb el seu marit.
-Tu les negres i jo les blanques. La posa és d´un euro per partida.
Ella ha assentit les condicions del joc. Mirava el tauler amb ulls resignats.
S´ha transfigurat en un home que posseeix un bocí de felicitat a la butxaca. El rellotge de paret, que fa sonar la melodia de L´himne del Barça a les hores en punt, ha executat el seu cerimonial quan ha acabat d´anunciar les dotze.
-Ja podem anar-nos-en a dormir -ha dit ell.
Ha arreplegat les peces del joc de dames i les ha ordenades dins la capsa de fusta de faig vernissada. Ha ficat les monedes que ha guanyat al seu moneder de cuiro negre. Ella s´ha separat lentament de la taula i s´ha retirat visiblement afectada cap al dormitori conjugal. Però en aquell moment ell ha sentit la necessitat de retindre-la pels muscles i besar-li el coll.
Definitivament, s´ha esporgat del pensament els maldecaps i les ànsies que el turmentaven. Ha aconseguit llevar-se de damunt l´angoixa del divorci que temia inevitable. Ha trobat la manera de reconstruir els vincles que a partir d´ara sostindran el seu matrimoni.
De les setze partides que han jugat, ell n´ha guanyades quinze. L´ha polida de diners dues vegades i li n´ha hagut de prestar. Quan ell se li menjava una peça, coronava una dama o es cruspia d´una jugada una tirera de fitxes, ella s´abaltia i els ulls se li congestionaven d´impotència. En cada moment, ell ha sentit una llàstima immensa per la seua dona, un profund sentiment de pietat, i la necessitat d´aconhortar-la, d´agombolar-la, d´oferir-li la calidesa baronívola del seu abraç...
-És solament un joc -ha insistit ell cada vegada que a ella la solsia la derrota.
I l´ha abraçada, l´ha acariciada i l´ha besada. Li ha fet comprovar la proximitat del seu caliu i s´ha declarat feliç de brindar-li la seua emparança.
Ella ha protestat que està cansada de les dames. Ell ha reaccionat oferint-li la possibilitat de jugar a uns altres jocs. Li proposa les cartes i el dòmino. Ella accepta a contracor. Però ell ara haurà de treballar de valent: haurà de practicar sempre que podrà amb el bac, el set i mig, la brisca... Li caldrà freqüentar els bars on juguen els vells al subhastat, al truc i al dòmino. S´hi haurà de fixar i prendre nota, coneixerà a fons les regles de cada joc i n´aprendrà totes les martingales. No en té prou d´obligar-la a jugar i confiar en la seua inexperiència i en el seu atzar sovint advers. Li cal vèncer-la. I vèncer-la sempre! No li pot permetre cap respir, cap confiança. L´ha de fer decandir-se, afonar-se moralment, i notar com se li solseix el caràcter cada vegada que perd una altra partida.
-Set i mig en taula!
-Qui va de mà?
-Tu vas de mà i jo sóc l´amo de la baralla.
L´abaltiment d´ella després de cada derrota, a ell li mou la llàstima, li creix a dins la necessitat de protegir-la, de tutelar-la sota la seua homenívola protecció...
No és amor, però li apuntala la casa.
