Quique Marzal s'ha atrevit a acoltellar als seus ídols. No és poca cosa, encara que siga amb el pinzell. Kafka, Stevenson, Poe i Van Gogh. Els quatre són els protagonistes, com la banda de rock que va marcar la joventut del pintor, de l'exposició que ha inaugurat en la galeria Mister Pink i que es quedarà allí fins al pròxim mes de juny.

Els qui van ser els Back Street Boys per al jove Marzal els uneix una característica: «La necessitat de crear per damunt de qualsevol vicissitud», confessa l'artista. Per açò els ha agrupat baix un mateix títol, La idea fija, que expressa la urgència i l'incontenible fervor de llançar-se ja siga al quadern o al llenç.

Per a subratllar l'obsessió d'els qui van ser els seus referents, Marzal els ha col·locat uns caragols estirant-los els ulls, «perquè els caragols sempre van en la mateixa direcció», explica l'autor dels quatre grans olis que ocupen estos dies la sala de Guillem de Castro, per als quals es va basar en fotografies de l'època.

Dels quatre artistes que ha retratat Marzal, només Van Gogh pertany al seu mateix gremi. «És que tinc més influències literàries que pictòriques», assegura el responsable que, reflexionant un moment sobre els seus models, adverteix: «Ja sóc més major que algun d'ells...». Segueixen, no obstant açò, alimentant la carrera d'un pintor que considera que la seua obra «és molt reflexiva», tal com es mostrava en la seua anterior mostra, Ultrapop, en la qual rescatava animals extingits per a la que en realitat es revelava com una exhibició d'art «antipop».

«M'agrada bussejar en el que faig, rellegir les coses», explica el pintor. Tampoc hi ha molta distància entre l'últim Marzal i el que ara es presenta, comenta, ja que al cap i a la fi, genis com els que ha recuperat entrarien en la categoria d'espècies desaparegudes.

«Kafka, per exemple, durant el dia es dedicava a les assegurances laborals, i després tenia el seu món interior», relata Marzal. Més d'un any en l'estudi li va costar a ell traure avant a aquests genis cabuts. Ha sigut esta altra obsessió, la de tractar amb justícia els «tòtems» que van marcar la seua joventut, la que ha guiat al pintor durant el temps que ha passat tancat.