El 23 de desembre de 1414 entrava a València per primera vegada com a rei, Ferran I, el monarca que havia estat escollit a Casp, pels compromissaris d'Aragó, Catalunya i València, ben possiblement convençuts -els qui votaren a favor- per l'art oratòria de qui seria sant Vicent Ferrer, i que sempre s'ha dit que havia representat els interessos de la ciutat de València. Tot i que, com és lògic, no tota la noblesa local hi estava d'acord. Altrament, no s'entendria per què les autoritats amenaçaren als qui no volguessen participar en les «alegries» destinades a festivar l'entrada reial. Però, a banda d'aquest petit detall, la bona veritat és que la ciutat cap i casal del regne de València va intentar lluir-se davant el nou rei que, alhora, era el primer d'una nova dinastia, malgrat que, si estava ací, era per ser descendent de Pere el Cerimoniós i, per tant, de la casa de Barcelona, que regnava des d'Alfons II a la Corona d'Aragó.

Si recorde ara aquest episodi és perquè, entre altres coses, gràcies a un manuscrit conservat a l'Arxiu de la Ciutat de València i publicat fa poc més d'un parell d'anys per María Milagros Cárcel Ortí -amiga i directora de la meua tesina, fa ja tantíssims anys!- i per Juan Vicente García Marsilla, coneixem tota una sèrie de detalls impagables d'aquell esdeveniment. Gràcies, per tant, a aquests dos investigadors valencians, les Publicacions de la Universitat de València varen publicar, dins la seua col·lecció «Fons històriques valencianes», i sota el títol Documents de la pintura valenciana medieval i moderna. IV, el Llibre de l'entrada de Ferran d'Antequera, obra del ciutadà Jaume de Celma, nomenat pel consell de la ciutat com a dispenser. És a dir: havia d'anotar totes les despeses que es farien per tal d'aconseguir una festa espectacular per donar la benvinguda al nou rei d'Aragó i amo de la ciutat.

Celma, però, en anotar aquelles despeses, no sabia que també ens deixava quelcom més que dades sobre l'economia urbana. De fet, ens feu perviure una documentació riquíssima sobre pintors, dauradors, arquitectes, etc. i, encara, ens aportà dades sobre les reformes urbanístiques que s'hi feren, a més de donar-nos indicis dels diferents entremesos al·legòrics -representacions teatrals breus- que s'idearen per agradar els monarques i la nobles i dels quals, malauradament, no conservem els textos. Una tasca feixuga però interessantíssima, la que portaren avant Cárcel Ortí i García Marsilla.