Amagada en una secció paral·lela del Festival de Cannes, la pel·lícula independent nord-americana Captain Fantastic, que concedeix a Viggo Mortensen l’ocasió de brillar com mai, va triomfar amb el relat d’una excèntrica família que pretén portar a l’extrem els seus ideals.
El seu títol sembla una invitació a l’error, perquè qui espere una pel·lícula de superherois tan solament trobarà a un aspirant a superpare, Viggo Mortensen, que tracta d’educar a sis superfills en el més profund del bosc als Estats Units.
A força d’instruir-los en l’autodefensa i les arts clàssiques per a convertir-los en uns «reis filòsofs», Ben Cash (Mortensen) cria a uns vertaders inadaptats socials, que se les veuen i desitgen per a bregar amb la resta de la societat.
Així, al jove Bo (interpretat per George Mackay) no se li ocorrerà millor cosa que demanar en matrimoni a la primera xica a la qual ha tingut l’oportunitat de fer una besada. Davant de la seua mare, per a empitjorar les coses.
L’escena resulta desbaratada, com la majoria de les vegades en què els xics es veuen confrontats al món real, però la pel·lícula apunta cap a reflexió molt més seriosa i ambiciosa: com ser coherent amb uns valors al mateix temps que s’assumeixen els peatges de viure en societat.
Es pot, com la família Cash, celebrar el Dia de Noam Chomsky en lloc del Nadal. O es pot recitar de memòria la Constitució nord-americana, com fa la xicoteta Zaja (Shree Crooks), però després ser incapaç de jugar una partida de videojocs amb uns cosins de la mateixa edat.
Una pel·lícula equilibrada
«Cada generació té el seu moviment de paternitat alternativa. Ara hi ha la ‘paternitat-helicòpter’, on els pares estan damunt dels seus fills constantment, i és molt poc saludable; però també està l’altre extrem, la gent que no vol escoltar algunes coses i que no ensenyen als seus fills certes realitats per causes religioses o polítiques», diu el director, Matt Ross.
Precisament, la pel·lícula tracta de situar-se en el just mitjà, de manera que l’espectador tan aviat empatitza amb Ben per la seua voluntat d’educar als seus fills fóra del consumisme com ho pren per un perillós radical i es posa del costat de l’avi dels xiquets (Frank Langella), un milionari conservador.
«La vida és cercar un equilibri constant, cal recalibrar-se tot el temps. Jo estime a la meua dona, però ens barallem sovint. Així que solament podem respirar, respirar i respirar, i tractar de cercar un equilibri», assenyala Ross, qui es va inspirar en la seua pròpia infància amb una mare hippy per a afrontar la història.
Captain Fantastic circula en la senda d’altres famílies disfuncionals que parteixen en un viatge decisiu com la de Little Miss Sunshine, amb la qual li connecten la seua excentricitat i el seu humor a vegades amarg.
Per a Mortensen, que ofereix en la seua actuació les dosis necessàries de pare amorós i dogmàtic inflexible, resulta «estúpida» la pretensió de certes famílies de viure d’esquena a la ciència, «ja siguen bovines, la teoria de l’evolució, el canvi climàtic...».
Captain Fantastic planteja que cap posició és del tot correcta o incorrecta, sinó que la qüestió resideix més aviat en «si eixa família serà capaç d’adaptar-se i trobar un equilibri per a coexistir amb la gent que l’envolta», opina Mortensen.
«La majoria de preguntes que planteja la pel·lícula no són fàcils de respondre. No sempre hi ha una resposta ràpida a un problema. La gent vol una solució ràpida i els polítics tracten d’aprofitar-se d’açò», considera.
Més de deu minuts d’ovació va rebre la primera projecció de la pel·lícula —ja estrenada en el passat festival de Sundance (Estats Units)—, amb un públic lliurat que no va dubtar a aplaudir les millors escenes.
