En el llibre coral Canvi d´agulles, comentat en més d´una ocasió en esta columneta, hi ha un article de Magí Camps que tracta la gimcana de l´escriptura de la erre vibrant múltiple, la de «barra», «carro», «parra», «terra», etc., escrites amb «rr», però també la de «antiràbic», «arítmia», «contrarestar», «eradicar», «extraradi», «semirecta», «suprarenal», etc. en què eixe so s´escriu amb «r». I tenim també «correcte», «corresponsal», «correspondre», «derruir», «prerrogativa», «hemorràgia», «diarrea», «hemorroide», «aiguarràs», «xafarranxo», amb dos erres. Totes eixes «r/rr» sonen igual, però la norma disposa que s´escriguen amb una erre o dos, segons uns criteris que més que pautadors de normes lingüístiques pareixen propis d´una «enginyeria filològica» o d´una anàlisi d´ADN, també filològic.
La norma establix, en principi (després vénen les excepcions, tan abundants en esta sàdica normativa) que la ròtica vibrant múltiple, la de «morro», «rabo», «honrat», etc., s´escriu amb doble erre entre vocals, com en «barranc», «darrer», «guerra», «marraixa», «serra». I amb una de sola en inici de paraula, com en «rabosa», «rata», «redó», «rector» (i «retor»), «riu», «roig», «rovellat», «rumbós», «rústic»; també amb una erre en començament de síl·laba darrere de «l», «m», «n», «s», com en «folrar», «somriure», «enrabiar», «inrevés», «israelià»; també darrere dels prefixos «des-», «dis-», «en-», «sub», com en «disrupció», «enrabiar», «subrogar». Fins ací bé, sense problemes d´assimilació, o no deuen haver-n´hi. Però en l´escriptura d´eixa grafia en paraules compostes i derivades és on tenim la innecessària complicació, la gimcana. La norma disposa que eixe tipus de mots s´escriguen, amb una erre o amb dos, segons l´origen de la paraula, si és presa directament del llatí o d´altres llengües, o si és de derivació o composició pròpia (som condemnats a ser investigadors d´ADN «filològic»), de manera que tenim «arraconar» i «arítmia»; «birectangle» i «birrem» (dos rengleres de rems); «corrector« i «coregent»; «corresponsal» i «coresponsable»; «correspondre» i «coresponsabilitat»; «corresponent» i «coreferent»; «prerrogativa» i «preromà»; «trirrem» (tres rengleres de rems) i «trireactor». S´ha de tindre en compte si el prefix «a» és de negació o verbalitzador, com en «arítma» i «arraconar» i altres criteris sols aptes per a especialistes i erudits, però no per a usuaris mortals i corrents. I tingam en compte que «eradicar» va amb una erre perquè procedix de «ex» i de «radicar». Com diu Albert Pla Nualart en el saborós Un tast de català «Més que una paraula amb prefix sembla un parany per a incauts». I atenció que «otorinolaringòleg», «otorino» per als amics, es pronuncia amb erre múltiple, és a dir «otorrino», però s´escriu, ben complicat, amb una erre, per a fer amics i adeptes a la causa. Davant d´eixes complicacions el mossén i mestre Ruaix, filòleg eminent, ja proposava que entre vocals s´optara sempre per «rr», com també planteja el referit Camps: que entre vocals s´escriga una erre quan la pronúncia siga de vibrant simple («cara», «pera»); i amb doble erre quan siga vibrant múltiple («arrítmia», «erradicar», com «carro» i «morro»). I ens estalviaríem gimcanes i paranys filològics.
