Fa poc, per casualitat, en una d´aquelles aplicacions per als mòbils on es pot vendre i comprar, em vaig trobar, de sobte, que algú tenia a la venda cucs de seda. La cosa em va resultar estranya, malgrat que aquells animalets em són certament familiars. En un món on la gent té cura de jardins virtuals i deixa morir les plantes del balcó, que algú encara es dedique a criar cuquets de seda, té la seua gràcia.
Fa vint-i-cinc anys, però, aquell costum un tant inútil era majoritari, almenys al meu poble. Les criatures iniciàvem així una certa «indústria» basada en la criança dels esmentats insectes i un cert «comerç» basat en la compra i la venda d´aquells cucs de diversos tamanys -i edats- i, també, al voltant de les fulles precioses i indispensables per tal de mantenir-los. Recorde que alguns, a més, innovadors o impel·lits per la necessitat, experimentaven i pretenien alimentar-los amb altres vegetals: l´enciam era allò més efectiu, en casos extrems, però debilitaven el ramat i el seu ús sistemàtic el conduïa a una mort inexcusable. I la mort de qualsevol d´aquells animalets solia representar tot un daltabaix per al xiquet. Després, els cucs filaven i produïen els seus bellíssims capells, daurats, blancs o amb una lleugeríssima coloració rosàcia; lluents i secs, elaborats amb tanta paciència i dedicació, eren quasi com pedres per a la joieria. La feina dels xiquets, llavors, havia acabat: només calia esperar. Un dia qualsevol els capells s´obrien i eixien les palometes, les papallones més bé lletges i peludes. El ritual de l´amor, en aquells insectes tan industriosos, té un cert atractiu: les ales batents fortíssimes, l´acoblament com una dansa. En acabant, hi haurien centenars d´ouets minúsculs que havien d´esperar un any per obrir-se. Un any que solia ser fatal, perquè els progenitors dels xiquets s´encarregaven de fer desaparéixer aquella "llavor de cucs" -com es denomina en els papers antics. Els xiquets, així, s´oblidaven de la dèria sedera i primaveral. Fins l´any següent. Com cada any; perquè sempre se´n salvaven.
Vista així, aquella activitat sembla raríssima, ara, quan les criatures juguen a moure exèrcits virtuals. Segurament, per als xiquets del meu temps, aquells insectes era tot -o quasi tot- el que teníem. M´alegra saber que encara hi ha romàntics que crien cucs de seda que jo, ara, ja veig a través de la pantalla del telèfon mòbil. El món, certament, ha canviat.
