La Drova era una mena de paradís primitiu. D´estar al voltant de les faldes de la mare o de la iaia o de la mà de Vicentica, es passava a rodar amb la colla. Les millors excursions tenien com a destinació fonts i coves de les muntanyes. I en féiem moltes. Una consistia a arribar al forat de l´Aire, un avenc d´on eixia aire fresc, comun ventilador natural, que no sols refrescava l´aigua deles cantimplores i la fruita de les motxilles -en aquell temps la frescor era el màxim de fred possible a l´estiu-, sinó que aixecava les faldes de les xiques que s´hi apropaven, rialleres, com jugant a imitar Marilyn Monroe,i que no se´ls veiés res de més amunt dels genolls. Una altra d´aquestes excursions era la que féiem a la font del Garrofer, una cova on naixia un rierol i on habitaven«les encantades o dames d´aigua». La cova estava muntanya endins, a la vora d´un barranc de baladres.A mesura que s´avançava les granotes que raucaven perrierolets invisibles semblaven orquestrals. Era una selva mediterrània. Pujàvem uns bancals de garrofers i ja sesentia una tènue remor refrescant. D´arreu de les parets de la cova brollava l´aigua fresquíssima; unes arrels penjants semblaven serps petrificades, o canonades de plom.T´hi podies fer bany i dutxa a plaer. I reconfortar-te.
41
Perquè, de tornada, el camí resultava dur. La lleugeresa de la baixada es convertia en basca a causa del sol, per molts capells i gorres que portàrem. Carretera amunt,féiem parada en una revolta, sota un solitari garrofergegant. A la vora del tronc hi havia una creu de marbre. La creu duia el nom en majúscules de dos homes, pare i fill, assassinats «por los in dios y sin pa ria».
N´haviadesaparegut, o caigut, la esse de sin, i la te de patria.No entenia la frase. La història dels dos assassinats «por los sin Dios y sin patria» la vaig aclarir més tard. Estractava d´un de tants paseíllos revolucionaris de la fai. Però l´excursió important de l´estiu era la que féiem al cim del Mondúver. Hi pujàvem de nit, amb llanternes, motxilles, mantes i cantimplores com si anàrem a l´Everest„, per esperar l´alba al cim i poder veure Eivissa, una illa màgica o capriciosa que apareixia enmig del mar. De xiquet, una de les meravelles del´estiu -aleshores llarguíssim!- era pujar a peu aquest cim, amb l´esperança de veure Eivissa allà lluny, comuna taca fosca enmig del blau immens de la mar. L´aparició d´un núvol matiner, o de la boirina que acostuma a passejar fantasmalment per les marjals de Gandia de matinada, feia que Eivissa apareguera i desapareguera per encantament, com un paisatge del desig. Només de tant en tant se la podia veure, com una balena adormida, més un miratge que una altra cosa. En aquestes ocasions, els que ens quedàvem sense dormir esperant l´eixida del sol aconseguíem veure
42
un borralló terrós, i si algú duia un allargavista ens sentíem com els mariners de Colom quan albiraren per primera volta el que després se´n diria Amèrica.«Terra!», és a dir, era cert: Eivissa existia. Eivissa era un misteri visible, com la mar, que et cridava a desvelar-ne el secret. No era una fantasia. Era un lloc desconegut però pròxim. Sempre he sospitat que és d´aquesta visió espectral d´Eivissa d´on prové la meua fascinació per les illes, i en especial per les de la Mediterrània. De menut, mirava de trobar-les, aquelles illes de mel i lluna (o de caramel amb llima), però no hi veia mai res.O només hi veia, de la platja estant, una ratlla blava i recta, infinita, com si fos la fi del món. Si no arriba a ser pels mapes, pels mariners dels rodals i pels llibres que en parlaven, ningú no diria que, enllà d´aquella ratlla, enllà de l´horitzó, hi havia unes terres, i gents,i més coses. Quines? Tot -terres, gents, coses- era un enigma, és a dir, un misteri indesxifrable. Com eren les Balears? Com, les gents que hi habitaven? I, què més hi havia? Gegants d´un sol ull, sirenes, pastors de xais, com a les d´Ulisses? Eren illes amb indis i palmerescocoteres, com les dels tròpics? Caus de pirates com les Antilles? Les illes semblaven això: trossets d´un territori màgic. Per això, la més fantàstica de les balears era Eivissa,ja que, tot i tractar-se d´una de les dites Pitiüses, les petites, era l´única que apareixia i desapareixia de l´horitzó com per encanteri.
43
Per aquesta època, a la Drova aparegué un personatge il·lustre. Es tractava, ni més ni menys, que de l´arqueòleg Pericot, que havia descobert al món la importància que tenia la cova del Parpalló, on havia fet excavacions vint anys arrere. Li dedicaren el carrer més important,és a dir, la carretera, amb el grandiloqüent nom d´avinguda. Supose que vingué a fer donació d´un exemplar del seu estudi sobre la dita cova, i de pas reprendre´n durant unes setmanes les excavacions, o s´hi apropà per reveure senzillament l´indret després d´anys. Jo només puc dir que el vaig conéixer fent l´arqueòleg. Durant dies i dies vaig seguir els seus treballs i els dels que l´acompanyaven, observant el que treien de la cova. Uns homes en cavaven l´interior,uns altres apartaven les pedres polides, o llosetes,que hi apareixien. Un xiquet deixava en un poal amb aigua aquells trossets de tresors, mentre un altre els escurava i eixugava pulcrament.
Un dia, aquest xavalet deixà d´acudir a l´excavació. Va ser llavors que Don Lluís Pericot s´acostà a mi i em digué: «T´agrada el que fem?». En dir-li que sí amb el cap, em demanà si volia ajudar-los. I ho vaig fer. Jo era el rentador de llosetes i les deixava al sol. De tant en tant, apareixia Don Lluís, baixet, amb un capell al cap, i les mirava,una a una, guardant-se´n unes poques i reballant les altres muntanya avall. Des d´aleshores, en veure com els ulls d´un arqueòleg s´encenien mirant una llosa trencada on jo no veia més que quatre ratlles,
44
una llosa trencada on ell trobava la figura, no sé si d´una cérvola o d´una egua que alletava una cria, vaig sentir-me fascinat per aquelles savieses. Pericot va ser el primer savi conegut i el primer mestre particular. D´ell vaig aprendre que, darrere del que veiem, hi ha coses que sols el saber permet descobrir.
