No sé si m´estic tornant susceptible, però de fa setmanes que les antenes em vibren desficiosament. Primer va ser l´inefable arquebisbe de València fent públiques les seues personals paranoies sobre un suposat atac de les forces del mal (´imperi gay, el perill femenista i altres etcèteres per l´estil); i després, en sentir la mala maror que això havia provocat, va i amolla que se sent amenaçat pel poderós imperi mediàtic d´un planetari «opus gay». En quin món viu aquest «capello»? El seu pensament trentista resulta tan poc humà que faig per analitzar-lo amb el més pur dels sarcasmes. Perquè al pas que va la seua deriva mental, l´arquebisbe de València pot acabar veient soldats de les tropes gays en el seu propi ramat d´ovelles. Què pensa el PP marià de les proclames de l´arquebisbe? A la vista està que, d´aquest malèfic imperi, el PP en té uns quants, de representants, en la seua tropa política. Però millor no entrar ara en aquesta qüestió.
Un altre dilema que m´ocupa i preocupa és el de la «pau lingüística» que anuncien els presidents de dues acadèmies valencianes. He de remarcar que m´he declarat a favor de l´AVL quan ha calgut, de l´ús no excloent de la doble denominació oficial, «valencià-català», i sobre altres qüestions lingüístiques locals. Estic a favor de la pau universal en tots els sentits, també en l´aspecte lingüístic nostrat, sempre que aquesta no siga la pau d´un cementeri. Perquè sense cap televisió ni cap ràdio ni mitjà potent que use el valencià-català, la pacífica pau a la qual sembla que ens volen abocar acadèmicament siga la del tanatori.
¿Quantes voltes caldrà repetir que els escriptors valencians que escrivím en valencià no compartim la idea suïcida d´insistir més en les divergències que no en les convergències amb els altres usuaris de la llengua catalana?
Com a escriptors som conscients del que ens vivifica i del que ens mortifica. I el que ens fa viure és la decidida voluntat d´ajudar a crear un país més civilitzat, més lliurement nostre i més culte, i no cap camp de proscrits condemnats per usar aquest i no aquell terme o paraula. Pau? Cap problema, però sense subterfugis que convertesquen l´AVL en un tribunal d´inquisidors que jutgen i tanquen els escriptors en una nova presó o vell silenci. Allò que necessitem els escriptors valencians és que ens permeten volar alt i ser lliures, no fer-nos caure en paranoies ideològiques, lingüístiques o religioses. No més fronteres idiomàtiques.
