Feia temps que desitjava llegir novel·les que s´atreviren a narrar sense subterfugis com va ser d´il·lusionants i de decebedors alhora els anys que els polítics n´han dit la transició i que d´altres, com ara jo, en preferim dir de la transacció. I finalment n´hi han arribat dues alhora, com presagiant una bona temporada. M´estic referint a Capvespre de Josep Bartomeu, i València sic transit de Francesc Bayarri. La primera, l´he acabada de llegir, la segona n´estic a la meitat. Avui, doncs, em referiré només a la primera, tot deixant per a un altre dia el comentari de la segona. Ambdues m´han interessat, i en ambdues m´he sentit traslladat a una època que vaig viure, més o menys com els protagonistes, és a dir, amb un entusiasme ingenu i apassionat, compromés amb la realitat del moment i farcit de fantasies, per no dir deliris.
Parlem de Capvespre, la primera novel·la de Josep Bartomeu, doncs. L´autor, nascut a Dénia el 1950, narra l´experiència vital d´uns personatges joves, o més adolescents que no joves, si es vol, que viuen l´arribada a la ciutat, València, a les acaballes del franquisme, per motius d´estudis i com una mena d´iniciació ritual a la vida, on tot es transformarà en una cerimònia que du a la descoberta del món que els envolta, del qual formen part i del qual volen eixir alhora, que desitgen canviar tant en un sentit personal com col·lectiu. Un món mesquí, provincià i poruc, que intentaran transformar, però del qual acabaran essent protagonistes i víctimes, a causa principalment de la seua joventut.
Perquè els protagonistes vividors d´aquest «capvespre», es veuran arrossegats per les turbulències d´una època i d´una societat que sobreviu entre el record d´una guerra que no han fet, però que han perdut, i la fantasia d´un futur que volen fer, però que a penes si els serà permés imaginar. Un món on la Llibertat els arriba com un somni esperançat que ve de més enllà, i del qual a penes si tenen notícies sonores, si els apleguen cançons, pel·lícules o llibres que han de gaudir entre foscors i clandestinats, i que no sempre tenen un final feliç. Capvespre és també un paisatge de paraules i de descobertes on, com diu Rafael Chirbes, «les descripcions de València són de les més belles que he llegit mai» potser perquè estan fetes des de l´afectivitat i la proximitat que dona la llengua pròpia, una llengua literària viva, sentida, natural i poètica.
