06 de junio de 2016
06.06.2016

Sofrimat i socarrim

06.06.2016 | 04:15

La setmana passada esta columneta versava sobre els socarrats i els cremats. Però em vaig deixar per posar un terme molt nostrat relacionat amb la calentor i el foc, però que no arriba a la intensitat de socarrar o cremar. Es tracta del participi «sofrimat» del verb «sofrimar». Però per a això estan els amics lectors, per a advertir-nos de les badades o descuits que cometem. Pere Josep Moll Torres, un autèntic renaixentista (descendent del Renaixement) i Joan Olmos, enginyer de camins i antic càrrec de la nostrada Generalitat, però sobretot valencianoparlants «pata negra», se´m tiren a la jugular, lingüísticament parlant, això sí, de la manera més afectuosa possible i em retrauen, i quasi em boneguen (i jo que els ho agraïsc), que hauria d´haver inclòs el terme «sofrimar». Transcric part del que em diu Pere Josep:

«A Qüestió de llengua de hui dilluns, podria haver estat, també, el terme ´sofrimats´. A la Safor i a la Marina (supose que en altres comarques també) emprem el terme quan anem a llevar el pèl dels potons del porc o de la gallina, aleshores sentim olor de socarrat (fem divertits pleonasmes). També quan ens sofrimem els pèls de les celles o del cap per acostar-nos massa prop del foc o quan un fumador despistat s´arrima el cigarret molt a prop de les celles o dels cabells, que corre el perill de sofrimar-se els pèls».

Joan, per la seua banda, m´apunta: «En llegir la teua columneta d'ahir, ´Socarrats i cremats´, interessant com sempre, em va vindre al cap, en llegir ´Se'ns poden socarrar les celle´, un altre verb ben nostrat, com diries tu: ´sofrimar´, entenc que menys intens que cremar o socarrar. També  el pollastre per a la paella abans de sofregir-lo el sofrimaven per a eliminar restes de plomes...» Així dóna gust escriure, se te´n passa alguna cosa, i ahí estan els amics per a ajudar a fer la columneta següent. No caldria que diguera res més, però com que he d´arribar a les cinc-centes paraules, continue. El DNV de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua arreplega eixe terme amb la forma «soflimar».

El Diccionari general, de Ferrer Pastor, inclou, a més d´eixa forma, la dita i escrita amb «r», «sofrimar». També fa operació semblant el diccionari de la RACV, i donen preferència, els dos, a l´escrita amb «l». Eugeni S. Reig, en Valencià en perill d´extinció i en El valencià de sempre, entra directament «sofrimar» amb esta llargueta i precisa definició: «Socarrar lleugerament alguna cosa per contacte directe amb les flames. S´empra especialment per a anomenar l´acció de sotmetre a la flama un animal mort a fi que es cremen les restes de pèl, plomissó, canonets, etc., que queden sobre la pell, abans de coure´l». I posa estos exemples: «Has sofrimat les cuixes del pollastre i has omplit tota la casa de socarrim». Per cert, el «socarrim» és ´cosa socarrimada´, és a dir «socarrat lleugerament», un poc més que sofrimat. Ah, que no se m´oblide, gràcies, Pere Josep i Joan.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine