Tant d´esforç per a res. No puc entendre-ho. No puc. Inútil? Frustrant? Sí, inútil i frustrant. Després d´haver travessat amb dificultat les primeres etapes, pensava que la resta seria per a sucar-hi pa i ací em teniu a l´espera que aquests dos babaus acaben. Escamnat estic de tanta estupidesa! Si pogués cridar l´atenció i provocar algun esdeveniment! Si pogués respirar, botar, aclucar l´ull o fer qualsevol facècia! És indignant, monstruós, miserable! Ell amb cara de lluç, deixant-se fer, ella tallant el bacallà i jo amb uns ulls de peix passat que espante!
M´he equivocat. Sabia que no seria fàcil, però no m´imaginava que l´infortuni s´acarnissaria tant amb mi. I és que, amics, no m´hi vaig poder resistir. En assabentar-me de la vida dels nostres germans europeus, un impuls visceral, sense pal·liatius, una ansietat rabiüda em va pujar per les escates i em despertà la consciència de trobar els orígens. Viure a l´Atlàntic, traslladar-me fins a les aigües interiors d´Europa i passar de la mar a l´aigua dolça, em va semblar un viatge irrenunciable. Quin goig remuntar el llit dels rius i divertir-me amb els ràpids, els salts i les petites cascades!
Aquest deler m´obligà a sentir la vida de la piscifactoria cada vegada amb més desdeny. Em resultava tan anodina que, per damunt de qualsevol altra consideració, vaig vèncer la indiferència general dels companys i la seua premissa conformista que la vida no donava per a més i vaig llançar-me a sadollar aquell anhel irrefrenable.
Sortir del miratge on habitava va ser una tasca difícil. Mai no hauria cregut que sortejaria tant d´obstacle per dur-la a terme. Aliat de la sort com em creia, vaig pensar que m´enviarien a repoblar algun riu i viuria una vida de salmó tal com em pertocava. N´estava tan convençut, que jo mateix vaig forçar el destí per incloure´m en el primer enviament cap a l´exterior. Quan, malgrat els esforços per desviar els designis dels homes, vaig anar a parar a les caixes de la secció de pescateria d´un hipermercat per a acabar en aquest restaurant, ja podreu imaginar-vos-ho: la meua desesperança va ser extrema.
Allò que havia somniat com la més gran aventura vital, va esdevenir una experiència descoratjadora que amuntegava frustració rere frustració. Com imaginar que els fats em girarien l´esquena? Com intuir aquest seguici de desgràcies? Per què són sempre els imprevistos aparentment més nimis els que desbarataven les operacions més minucioses?
Tanmateix, la necessitat d´acomplir els objectius, afegida al meu tarannà optimista, em van dur a considerar que encara no estava vençut i havia de traure l´energia d´on fos per a seguir endavant. Vaig sospesar les escasses solucions i vaig rescatar-ne una de nova per realitzar la meua quimera: el trajecte per l´interior dels budells d´algun comensal, via inodor primer i clavegueram després, em duria a la mar.
A l´espera d´aquesta probabilitat havia revifat l´esperança. I tot anava bé de nou fins que vaig caure en aquesta taula. Potser penseu que exagere, però sabent el que sabeu, com qualificaríeu la meua situació si després de tanta agitació anímica i ideològica, tants avatars i tants projectes, restàreu en aquest plat com un peix en el restoll, veient aquests dos destarifats besant-se i grapejant-se apassionadament sense agafar ni els coberts? No us resultaria espantós, horrible, catastròfic? No us resultaria tan catastròfic, tan horrible i tan espantós que tindríeu ganes d´assecar-los com un abadejo al sol?
Amb el temps disponible que tindran per a besar-se i ha hagut de venir-los ara l´eufòria amorosa! Tan mal aspecte oferesc? Tan malament m´han guisat, que resulte repulsiu? Us ho dic de debò, no bromege; estic frustrat, fet pols! Tan frustrat i fet pols que sent un vertigen i una asfíxia que em mor. Podeu entendre-ho? Compreneu el meu grau de desesperació davant d´aquesta parella de cretins! Ho enteneu? Jo jugant-me la vida i el futur, i ells tira, tira peixet! Seran necis! Seran dessaborits i desconsiderats! Quin fàstic! Què esperen? Com poden ignorar-me com si fos invisible? Com poden tenir la sang de peix! No ho entenc! Ja puc rumiar-ho, que no ho entenc. Com és possible que ni em mosseguen!...
Tota la culpa la té aqueixa maleïda i complicada sexualitat humana! Quina història, la sexualitat humana! Quant de ritu! Quant de romanç! Ignore si la coneixeu de debò, però així com nosaltres no necessitem preàmbuls, intimitats, alcoves ni erotismes, i seríem l´enveja de qualsevol religió ultraconservadora de tan pulcres i higiènics com som, els humans, quina llanda! Quants problemes que els comporta! Que si l´amor, que si la reproducció, que si el plaer, que si la fidelitat, que si el pecat, que si les lleis! No podeu imaginar-vos-ho: una font de conflictes permanent!
En qualsevol cas, en aquest tema de la sexualitat he de confessar-vos que jo també vaig passar per diferents etapes i dubtes abans
d´escometre aquesta aventura. D´adolescent considerava que això d´emprendre un viatge llarg i penós per fer la posta, morir i ser l´aliment dels fills, tan sols era un cruel contratemps del destí que ens havia proporcionat la natura. Llavors estava convençut que havia sigut afortunat de nàixer en aquella piscifactoria, però a mesura que va passar el temps, sobretot després de prendre consciència de la nostra història, com més ho meditava, més desitjava viure les peripècies d´aigües fredes, hams, xarxes amenaçadores i óssos, per a acabar morint tal com ens obliga la nostra predestinació tràgica i fatal. Em semblava bell, apassionant, romàntic, vitalista: un cúmul de qualitats que ambicionava assolir amb totes les conseqüències.
Fa estona, per allò de distraure´m i no posar-me més histèric davant la parsimònia d´aquests dos babaus, pensava que hauria estat pitjor acabar convertit en oli i greix per a sabó; en un fertilitzant o en aliment per a altres animals. I després rumiava que, tot i que des d´Esop a Kafka, passant per La Fontaine fins a Monterroso, han estat pocs els fabulistes que han parat l´atenció en nosaltres, la idea d´un futur literari tampoc no em reconfortava. Hauria eixit del foc per a caure en les brases: un futur massa passiu per a les meues aspiracions, no creieu?
Si açò del restaurant resultés bé! Si aquests dos idiotes començaren a menjar encara tindria una oportunitat!... És per a enviar-los on brama la tonyina! Ell, gros, alt i polit, i ací el tens indiferent a un salmó com jo! Quina vergonya! I ella, per què dir-vos, alta, grossa i polida, i també totalment indiferent! De segur que han demanat salmó per fer règim i no els apeteix de debò! Aquests humans són tan estranys!
Em sent emmanillat. Ho he arriscat tot per ser un peix feliç i coherent amb els seus principis, i ja veieu quin desastre. No heu de preocupar-vos, però. Mantindré l´esperança fins al darrer moment. El risc és així i en qualsevol cas haurà valgut la pena intentar-ho. No em sentireu ni un plany més. Tancaré els ulls i no hi pensaré. Que siga el que vulga Neptú!
