El passeig de la platja, en el punt just en què és tallat pel carrer principal, s´instal·la un pintor. Planta el seu cavallet, hi col·loca una tauleta de platja per deixar-hi els estris de treball, cadira davant per seure-hi ell, cadira darrere perquè pose el model o la model, i avant. Fa retrats. Al pastel. Sembla que ja s´ha guanyat una fama meritòria, atés que es permet controlar les hores de faena.
En un quadern anota cada encomanda i hi cita els clients a hores determinades. Comença la jornada a mitjan vesprada. A mitjanit, encara hi és. Com cada dia, un grup de curiosos s´ha reunit al voltant del pintor. El model és un xiquet d´uns nou anys. És moreno i té els ulls verds. Sa mare -hom dedueix que és la mare del model per la forma com mira la multitud de persones que observen amb admiració-, porta un cartó enrotllat amb paper fi. S´intueix que és el retrat de l´altre fill. (Molts dels clients del pintor són mares amb dos fills que volen tenir-los dibuixats al menjador de sa casa.) «Això lluïx molt», se sent que diu algú.
Tot just ha acabat d´encaixar el rostre amb el llapis de grafit i ja s´escolten les primeres valoracions. Una dona que viatja amb bicicleta amb el seu marit i dos xiquetes -sembla que n´entén-, comenta que el pintor és un artista. «Amb quatre ratlles ja l´ha tret», li explica al marit, bo i exagerant una mica. El marit no diu res. Fa que sí amb el cap o posa cara de recriminació quan la dona continua explicant-li que cal tenir paciència per aguantar tots els curiosos que passen i s´hi paren a observar, i li pregunten pel preu i pel temps que triga a fer el retrat. Al costat dret de la parella, una xicota jove comenta alguna cosa al seu nuvi. Aquest arrufa les celles i fa un gest afirmatiu amb el cap, com aquell que reconeix un mèrit que no acabava de creure´s.
El pintor -que sembla que ja ha començat una nova fase, ja que ha deixat el grafit i ha agafat la sanguina-, acluca sovint els ulls, es mossega l´interior de la galta dreta i agafa el borrador de tard en tard. «És que el veus i no esborra res!», diu un senyor que fuma caliquenyo. Al damunt de la taula, l´embolic de barretes de pastels és tan gran que ningú no aconsegueix explicar-se com pot trobar el color adequat quan l´hi busca. A la dreta del cavallet el pintor ha deixat una carpeta, gran, amb ditades de carbó pertot, d´aquelles que utilitzen els estudiants de belles arts per a no doblegar els seus treballs.
La mare del jove model continua somrient. Alguna dona li diu quelcom i ella, com aquell que diu amb experiència, li aclareix els dubtes, tota altiva i cofoia. Afirma que n´està molt satisfeta, que quina sort trobar aquell pintor; que la seua filla, que estudia COU, li ha dit que aquell nom li sona, que de segur que l´ha llegit en algun llibre d´història de l´art; que el preu no és cap problema perquè, vosté ho entén, no?, això -i remarca la paraula allargant l´última vocal- no té preu. En aquest moment el jove model fa una carassa d´avorriment o desfici i sa mare s´endú l´índex als llavis tot exigint-li que pare quiet.
Més enllà, una xicota recalca a sa iaia que el retrat aconsegueix fins i tot el puntet de llum que el fanalet de gas provoca a la punta del nas del xicot que posa. En aquest moment, l´artista es toca amb l´índex dret la part dreta de la barbeta, tot indicant-li al model -que ja comença a mostrar símptomes de desassossec- que bellugue el cap envers l´esquerra.
A la zona de l´esquerra precisament se situen els menys inclinats a reconéixer les habilitats de l´artista pintor. Un home baixet i colrat, veu grossa i faceciós, apunta que l´ha tret més prim i tot, per la qual cosa li recomana a la dona que es faça dibuixar, al mateix temps que amolla una riallada grollera. Un altre dels crítics -sembla que s´hi hagen reunit els més durs de la contrada- sentencia que sembla més jove i que no li troba gaire semblança. La dona, que pareix voler disculpar els possibles punts febles del dibuix, assenyala que cal tenir en compte que la boca és la part més complicada i que, a més, encara no l´ha acabat.
Tot i això, cap a la fi del treball les ressenyes són més positives que no negatives. La mare del model continua estarrufant-se i mira el grup de gent amb un posat de superioritat. «Heu vist quin fill que tinc?», sembla que diu.
La dona que havia estat parlant amb la inflada mare sentencia que això és un do de Déu i que no acaba d´entendre com un pintor d´aquella categoria es posa a fer retrats en un passeig marítim d´un poble de zona turística. El graciós, alçant una mica la veu per fer-se sentir, fica cullerada i contesta que deu traure´s vuit mil duros diaris com a mínim, i que això pot explicar-ho tot. Se sent una remor de recriminació, i el burleta opta per deixar-ho córrer.
Al cap d´una hora justa que ha començat el treball -si fa no fa és el que li costa de realitzar un retrat-, el pintor fa els últims retocs, rondina algunes paraules que ningú no entén i signa al peu del dibuix. La mare del jove model se li acosta, li paga la quantitat convinguda -l´home del caliquenyo pensa que tal volta li ha fet una rebaixa, pel fet de fer-ne dos, de retrats-, li dedica un parell de compliments -el pintor contesta amb una ganyota d´agraïment-, i se´n va amb la filla menuda de la mà i el major -el jove model- remugant que té gana, que ja n´estava fart i que per tot i per tot vol veure´s retratat. La mare s´acomiada de la veïna d´espectacle amb una rialleta falsa, li pega una bescollada al fill i, dintre seu, va pensant que, per aquest preu, no s´ha lluït gaire: les galtes li han eixit massa plenetes i, el que li sembla més gros, aquesta samarreta que li ha pintat no té res a veure amb la que el xiquet duia.
