Vicent, alzireny, docent en la UPV i fill de llaurador, em pregunta si «El càlcul a ull de la collita de taronges d´un camp és un alfarràs?» i si «és normativament correcta eixa paraula». Li conteste que sí. Efectivament, l´acte de ´càlcul fet a ull, sense pes ni mesura, de la quantitat o del valor dels fruits en verd d´un camp, abans de la collita´, ´ajust a un tant alçat´ el denominem d´eixa manera´ i és paraula normativa inclosa en tots els diccionaris. Si li ho haguera preguntat a son pare, sens dubte, li haguera fet la mateixa explicació sobre què és un alfarràs, perquè és un terme molt propi del medi agrícola, que quasi sempre és una certificació de genuïnitat, però com que en l´anomenat valencià culte, procedent del noucentisme estret i elitista, moltes de les coses que diem en el valencià popular són titlades o suspectes d´incorrectes, Vicent no acabà de donar per bo l´alfarràs fins que ho preguntà i s´assegurà en els diccionaris.
El verb corresponent a tan nostrada paraula és «alfarrassar», és a dir ´calcular a ull la quantitat o el valor (especialment dels fruits en verd d´un camp, abans de la collita). I la persona que alfarrassa, com també diu el precitat docent, és «alfarrassador», «alfarrassadora». Els comerços de taronja sempre han buscat, com a compradors de collites a ull, hòmens del camp especialistes a alfarrassar. Per cert, que comprar o vendre a ull és fer-ho segons la vista, sense comprovar el pes ni la mesura, però calculant aproximadament el que hi ha. Els alfarrassadors de collites no s´enganyaven (ni s´enganyen) massa. Les que sí que l´han errada, i molt, han sigut les empreses demoscòpiques en les previsions de les eleccions del passat 26J. Van alfarrassar molt per damunt damunt. Vaticiraren l´estancament del PP i el sorpasso i ja hem vist com s´han quedat els comicis generals. Un pèssim alfarràs demoscòpic. I a vore si aconseguim que «alfarràs», «alfarrassar» i «alfarrassador/a» tinguen el seu merescut lloc en el paradís dels registres «formals».
Conscient del seu bandejament del patró culte, Eugeni S. Reig ja va incloure la forma verbal d´eixa família en Valencià en perill d´extinció. També la podem vore en El valencià de sempre, amb una cita de la magnífica novel·la Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, de Toni Cucarella, «Feia l´efecte que calculava les penyes que hi destacaven o alfarrassava els pins escadussers que conformaven el bosquet de la Font de la Cirera». Si «alfarrassar» sí que el veiem en tots els diccionaris, un altre verb, també procedent del medi rural, «alborrussar», no ha tingut tanta sort, encara que Alcover i Moll ja l´inclogueren en l´impagable DCVB. El DNV de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, poant en la realitat de la parla, també l´arreplega. Vol dir ´fer les coses de pressa i desordenadament´. En l´agricultura era (i és) molt usual. Mon pare ja m´ho deia moltes vegades: «Birba-ho bé, al tall al tall i sense alborrussar». Això han fet alguns partits: enredrar i alborrussar.
