Estic amb recapitulacions vàries, per unes coses i per altres. Per diverses raons „que no tenien cap relació entre elles en principi„ he estat veient vells vídeos, llegint antics escrits, escoltant cançons de fa alguns anys, trobant un nou sentit al concepte de record, propi i alié. Records, rècords i «recordings». Crec que tots tenim un grapat d´exemples d´ells a la nostra vida. Qualsevol atresora relíquies vitals figurades o literals, així com guardons i medalles vivencials. Els èxits es queden gravats a la memòria, i sovint el que voldríem oblidar „perquè creiem que és una experiència buida o un fracàs„ té més sentit i càrrega positiva del que poguera paréixer i cal donar-li valor a l´empremta que deixa.
Normalment no ens ho plantegem perquè estem tan embolicats amb setanta coses alhora que ens obliguem a prioritzar i seleccionar l´enfocament de l´energia i de l´atenció, fins al punt que la realitat s´encaixona en parts desconnectades entre sí i la visió de conjunt fuig del nostre enteniment. Per això és d´agrair poder rebobinar, prendre´s un moment per aclarir carpetes, registres, fulls, lletres, imatges... i melodies. Com la que m´ha vingut al cap al rescatar paraules que les muses em regalaren a finals dels anys 90. Estava entre poemes, converses conservades en notes que un dia pul·lularen entre taules d´institut, i relats escrits de rapa i fuig en fulles arrancades de llibretes de qui sap quina assignatura, i em vingué a la ment «Erase and rewind» de The Cardigans a poc a poc i dolçament, com si el passat em fera l´ullet.
Veia, atenent al videoclip corresponent „no apte per a claustrofòbics„, a Nina Persson i la seua banda fent cercle a un local d´assaig quadrat, les parets del qual van replegant-se sobre els músics mentres són observats a través d´unes càmeres. Tot es trenca, es desfà i, just quan l´habitació està a punt d´esclafar-los, s´obri un buit per on entra tota la llum natural de la que estaven privats dins d´eixe cub il·luminat artificialment. Ho recordava mentres la barreja pensativa, sentimental i sonora em feia efecte i em xiuxiuejava que fins i tot els canvis -espontanis o provocats- s´aplomen en una base implícita.
Tornar la vista arrere a voltes et dona una bona espenta endavant. Trobe que hi ha un leitmotiv, un fil conductor que unix el que ha sigut amb el que és i, potser, amb el que serà. Que hi ha una essència que es manté, però també hi ha una evolució natural que s´obri pas i actualitza la versió pròpia i la comú. Com un «software» lliure.
