L´endemà, a les nou en punt del matí, tots els habitants de la regió esperaven, ben rentats i nerviosos, l´arribada dels forasters.
-S´hi veu alguna cosa, hiena? -preguntava cada dos per tres el Gran lleó.
La hiena tot era aguaitar pel camí:
-Encara no.
I tot era esperar.
-Ja, hiena, ja? -insistia el pelut.
-Encara no.
Així passà un minut i un altre i un altre... El temps corria molt lentament i, pas a pas, el sol arribà al cor del cel.
De sobte, la hiena es posà a riure, tota nerviosa:
-Són ells! Són ells! Sí, sí, sí, sí! Són ells!
Tal com havien acordat, d´un bot, tots els animals, en una peça, s´agruparen i formaren quatre fileres, dues a cada vora del camí.
-Mare meua, mare meua... -tremolava un hipopòtam enorme.
-Que vénen, que vénen! -xiuxiuejaven els menuts entre ells.
El grup va quedar en silenci contemplant el perill que s´acostava lentament.
-Ja els distingisc -va informar una girafa que feia equilibris sobre el llom d´un antílop-. Oh! Pobres bestioles descolorides, van carregades com burres!
Efectivament, els humans duien al damunt més objectes que ratlles un ramat de zebres. Entre mil andròmines inclassificables, van distingir els seus rostres congestionats. L´home era gros i redó com el cap d´un hipopòtam. L´esposa, ella, s´assemblava molt a la filla major de la zebra: coll curt i esquena i potes amples. Quant al fill, el que més atreia l´atenció era el seu color: roig panotxa per als cabells, roig magrana per a la cara, roig maduixa per a les galtes, roig cirera per a la llengua i roig tomata per a la samarreta i els pantalons.
-Quins animals més lletjos -va opinar un rinoceront miop quan la família va entrar en el seu camp de visió.
L´encarregat de donar la benvinguda als visitants era un elefant adolescent, alt i gran com una muntanya, però tímid i bondadós com un gatet. Per això, quan els va tenir a un pam del nas, va avançar-se i va començar a declamar:
-Com a representant d´aquesta comunitat...
De sobte, una espècie de crit de guerra li deixà la trompa i les paraules en l´aire. Era la dona:
-Alfons! No t´acostes a la bestiola! M´has sentit? No t´hi acostes!
L´home que, doblegat sota el pes dels bagatges, caminava amb la mirada clavada al terra, als crits de l´esposa, alçà el cap i es topà de morros contra una de les potes polsegoses de l´animal. Per poc que no se li congela el cor. En una fracció de segon, el que costà a l´elefant abaixar la trompa, la família havia deixat tots els embalums al mig del camí i s´havia esfumat.
-Es pot saber on s´han ficat aquestes perles? -preguntà una hiena-. No saben que és molt perillós passejar tot sol per ací?
Les seues paraules provocaren el riure general, però la Gran lleona la tallà en sec:
-Silenci! És evident que els hem espantat. Elefant, sí que l´has feta bona! Com se t´acudeix presentar-te així, sense avisar, amb aquesta trompa tan llarga i aquests pàmpols d´orelles? Sempre has dit que la primera vegada que vas veure un dues potes vas estar a punt de morir de l´esglai.
L´altre, que era un animal molt sentit, deixà caure unes llàgrimes, s´excusà i deixà pas a la Gran Lleona.
-Bé, ho tornarem a intentar.
Va avançar uns passos en direcció al muntó de relíquies abandonades.
-Lamentem moltíssim aquest incident. L´elefant tenia pensat d´obsequiar-vos amb unes paraules de benvinguda, però em sembla que la seua... hmmm... que la seua presència ha sigut una miqueta excessiva.
Mentre parlava, observà que entre els matolls que resseguien el camí, uns ulls la guaitaven. I aleshores, lentament, es va ajaure a terra alhora que deia amb una veu de vellut:
-Benvolguts amics, sigueu benvinguts en aquesta terra i sota aquest cel.
I se´ls ficà a la butxaca! Sí, senyor! Aquella salutació va funcionar com un bàlsam, perquè al minut ja tenia els forasters plantats a mig metre, això sí, guardant distàncies. La primera a parlar va ser la dona i, quan va obrir la boca per fer-ho, els animals no van saber identificar si el que tenien al davant era una cotorra, una traca, una cafetera russa o les tres coses alhora.
-Gràcies -va disparar-. Lamentem amb tot el cor la nostra reacció, ha sigut una falta d´educació per la nostra part fugir d´aquesta manera, no sé què ens ha passat, veritat, Alfons? Ha sigut tan inesperat, tan així, sobtat, ha sigut una gran sorpresa, veritat gatet?, però és que no havíem vist mai un elefant de tan a prop, bé, en realitat, sí que n´havíem vist un una vegada, te´n recordes, Alfons?, en aquell zoològic de...
Zoològic? La cotorra havia dit «zoològic» davant de desenes i desenes d´animals salvatges? Perfecte! Començàvem bé.
-Ho lamente, volia dir que..., en fi, que no, que no havíem estat mai en contacte amb la natura d´aquesta manera. És tot tan gran, tan polsegós, tan meravellosament calorós! A la ciutat tot és diferent... Oh! He llegit un llibre abans de fer el viatge per estar informada sobre els costums de la regió, i us he de dir per a la vostra tranquil·litat, i ja que estem en un moment de confidències, veritat que sí, amics meus?, que no m´agraden els caçadors. Gens ni miqueta. No els puc ni veure. Veritat que no, gatet? Nosaltres, la carn que mengem...
La carn? La cotorra havia parlat de carn davant de desenes i desenes d´animals salvatges? Perfecte! Segona clavada de pota.
La dona es va adonar que ja era hora de callar i donà una bona colzada a l´estómac del marit, buscant ajuda.
-Oh, sí... Resumint, som uns enamorats de la natura, ja sabeu, floretes i ocellets...
Va riure.
Ningú no va alenar.
Excepte... el Gran lleó:
-Ha! Ha! Ha! Floretes i ocellets, diu! Ha! Ha! Ha! Floretes i o...
La mirada fulminant que la Gran lleona li va enviar el deixà així, amb la boca gran oberta, un somriure silenciós d´orella a orella i clavat com un estaquirot. L´home va reprendre amb una veu dolça com l´almívar:
-Em presentaré: sóc el senyor Alfons Just, aquesta és la meua esposa, Anèmona Avall, i aquest tresor d´ací és el nostre fillet As Just Avall, encara que a casa li diem Asset -va afegir rient ben a gust. Però, veient que aquesta vegada el Gran lleó, escaldat, mirava cap a una altra banda, va continuar:- Eh... bé, venim de la ciutat, i hem decidit acostar-nos a la forma de vida salvatge, no, no, no, no, vull dir, a la vida natural...
i per això hem pensat passar uns mesos amb vosal...
-Uns mesos? -van esclatar les bèsties en un crit unànime que foradà les orelles de tots els éssers vius de la rodalia, rebotà pel continent i s´escampà per l´univers.
L´home va mirar sorprés la dona, la dona va mirar sorpresa el marit, el fill va mirar sorprés els pares i els animals van mirar aterrits la lleona.
-A veure ara la sabuda com ens trau d´aquesta -xiuxiuejà una gasela, observant-la de reüll.
Aquella, però, posseïa moltes hores de vol i tenia llengua per a això i per a més:
-Uns mesos? Bé..., heu de saber que aquesta regió és molt calorosa, però també té estacions plujoses, amb unes tempestes terribles on s´empomen els raigs com si foren fruita madura.
-Fantàstic! -exclamà l´home, eufòric, que ja es veia corrent per la plana immensa intentant evitar que un raig el deixara més fregit que un ou-. Crec que aquest clima ens anirà molt bé.
