A finals de l'any passat, l'Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, en col·laboració amb l'Associació Cultural l'Ocell i l'Ajuntament d'Ondara, publicava en edició facsímil Un viaje a Filipinas, de Josep Joaquim Bonet i Serra. El volum compta amb dos microestudis inicials, signats per Vicent Ortuño i Ginestar i per Emilio Soler Pascual, que aprofiten per contextualitzar l'autor i l'obra i, en especial el primer, ens dóna llum sobre qui va ser aquell soldat d'Ondara „nascut, però, a Gandia, el 1868„ que se n'anà a les Filipines, poc abans de la independència d'aquells illes respecte d'Espanya, i ens explica el per què de la seua afecció a l'escriptura „potser se'n perderen més, d'escrits de Bonet i Serra„ i al dibuix „atés que el seu avi fou el relativamet reconegut pintor Joan Baptista Bonet i Cubero. A més, s'ens expliquen una sèrie de peripècies que han permés que, a la fi, el llibre que s'edita ara haja arribat a rams de beneir: com sol passar en molts d'aquests casos, la literatura memorialística perviu gràcies a l'atzar. Escrits creats per a la intimitat de l'autor i el cercle pròxim, rarament trascendeixen aquell entorn i no estan pensats per a la impremta, amb què són realment rars els qui sobrepassen la frontera del temps.
El viatge a Filipines de Bonet i Serra és un llibre de memòries que forma part, però, de la categoria dels escrits generats pels viatgers: el trasllat a una nova terra, a un nou país, fa que l'autor ho mire tot amb ulls nous, i això és un dels motius pels quals resulten tan atractius aquesta mena de relats. En el cas de Bonet i Serra, encara més, perquè conté alguns dibuixos d'una qualitat acceptable que ens ofereixen, a més, el testimoni gràfic d'aquelles terres i d'aquelles gents que el d'Ondara descobria per primera vegada.
La recuperació d'aquest tipus de papers és d'una importància certament destacable: si una institució com la Gil-Albert ha dispensat el seu recolzament a aquest projecte, és ben d'agrair, atés que el risc en què es troben aquests materials és elevat: en mans de particualrs, moltes vegades, infravalorats moltes altres, pateixen el risc de perdre's per a sempre, en un canvi generacional. No és la primera vegada que, tot i que de menor entita, n'he pogut trobar algun, en alguna llibreria de vell o en algun mercat de carrer. La memòria personal redactada per un autor és, sense dubte, un tresor que no podem perdre. I calen projectes de recerca i de recollida d'aquests valuoses fonts, si volem conéixer més del nostre passat.
