Aquell dia hi havia tronada al Parlament. Els assumptes a tractar eren difícils i molt importants per a la vida de la pàtria. Tant era així, que tots els partits se sentien afectats i cap diputat no va deixar d´assistir a la sessió. Abans de l´hora fixada ja hi havia grups molt animats pels passadissos. Parlaven en veu alta i es notava una atmosfera inquieta, desagradable. Prèviament la premsa s´havia encarregat d´alterar els nervis de tothom, iniciant la polèmica en anticipar postures i solucions, a part, naturalment, de la furiosa crítica contrària. En donar l´avís i obrir les portes de la sala, els diputats es van apressar a entrar, desfent-se, alguns d´ells, de la cigarreta a mig consumir.
Tots van ocupar llurs llocs i el president féu el senyal per començar les deliberacions. Es va fer un gran silenci, però es notava que no era gens seriós. Semblava que un borinot anava revolant per allí, un poc irònic, un poc impertinent, botant del nas d´un assembleista al del company, i d´aquest a un altre fins a arribar a la magnífica calba del senyor president. Però el van espantar, perquè, encara no hi havia dit quatre mots seguits el diputat a qui li va tocar parlar, quan es van sentir protestes en alguns sectors que van originar altres contraprotestes. Però la campana del senyor president les va fer callar de seguida com un mestre d´escola els seus deixebles. Així i tot, el sobtat silenci que es va fer s´aguantava com en un peu, i esperava el descuit, l´artificial normalitat, per tal de desaparèixer. S´alçaren diputats que demanaven la paraula i eren escarnits per altres que ni tan sols volien molestar-se alçant-se de llurs seients. Començà el guirigall que cada vegada se li feia més difícil tallar al senyor president. L´orador que estava recitant el discurs -que ho intentava fer- va dir que ja havia parlat prou perquè no volia precipitar els esdeveniments. Aquestes paraules van ser acollides amb un aplaudiment general. Des d´aquell moment, la sessió va ser un desordre sense que ningú pogués parar-lo. Interrupcions, riures, crits histèrics, disbarats, tot contribuïa a perfilar aquella escena de bojos. Un grup de diputats es dedicava a picar de peus sistemàticament com al cinema. Sonà una bufetada i ja no hi havia manera d´entendre´s. El senyor president cregué convenient que es desfogassen tots una mica i quan li paregué oportú cridà a l´ordre.
-Senyors diputats. Així no podem resoldre els urgents problemes que té ara la nostra pàtria. Cal asserenar-se.
Una part de l´assemblea es posà de peu i cantà un himne. Immediatament s´alçaren uns altres i començaren el seu. En acabar-los començaren els insults.
-Senyors diputats! Senyors diputats!
Però en aquell precís moment, de sobte, s´obriren les portes de la sala i entrà una banda de música molt nodrida de bombos i platerets. Pràcticament no se sentien els altres instruments. Els platerets sobretot feien un soroll intolerable. A més, semblava que no intentaven posar-se d´acord i que el que pretenien era això: fer sonar els instruments d´una manera gratuïta, exasperada. Tots ells marcaven el pas i posaven una cara molt seriosa. Els senyors diputats van perdre tots la paraula. No entenien res, bocabadats per aquell escàndol formidable. Estaven atordits, sorpresos, en mirar la banda que tocava tan bàrbarament. Els platerets xocaven una i altra vegada i els hòmens del bombo es passejaven sense fer cas a ningú, preocupant-se tan sols d´aconseguir un so més fort que el dels altres instruments. Els membres de l´Assemblea protestaven demanant ajuda de la policia perquè expulsassen aquella banda de bojos. Semblava que no s´havien adonat que ells, els representants del poble, eren allí. Però ningú no hi acudia. Cridaven indignats que allò era un abús intolerable, més encara si es tenia en compte que no podien seguir amb llurs deliberacions, tan importants per a tots.
El director de la banda amb la batuta „una batuta que semblava més aviat una vara d´aqueixes que empren els tractants de ramats„ intentà organitzar els rebolicats diputats invitant-los a formar. Alguns d´ells, marejats com estaven, accediren; altres forcejaven i es resistien com infants. Per fi ho va aconseguir.
La banda va sortir per la porta gran, seguida dels diputats en dòcil, correcta formació.
