Se´n va juliol, embafat de tot un poc, i agost em portarà algun que altre dia lliure. Si és que es pot creure realment lliure algú que treballa per compte propi. Propi de «tu t´ho guises, tu t´ho menges, tu t´apanyes», que no de propietat. La vida, molt irònica ella, sí que parla amb coneixement i propietat encara que no l´entengues. El cas és que un dels meus al·licients més propers és la boda d´uns benvolguts amics. Tot i que a estes altures del pastís semble un contrasentit dir que te n´alegres d´estar-ne convidat a una -perquè la gent s´ho pren com un compromís-, a mi m´alegra formar part d´eixa celebració especial, presentació oficial d´un projecte comú que pren forma -i paper-, un sentiment de dos compartit amb més.
He pensat en açò quan he trobat la Recepta per a un matrimoni feliç. Serà que el meu idealisme no és tan gran com crec, o que sóc de cuina creativa o de cuinar a ull i al meu caparrutxo, més bé. Però ha sonat l´alarma del meu escepticisme i m´ha olorat a cremat. El text parla d´ingredients necessaris com tasses d´amor, de perdó, d´amics, cullerades d´esperança, tendresa, perols de fe i litres de rialles. Tot combinat i cuit amb la llum del sol, dona per a servir abundants racions diàries -se suposa-. Aleshores m´he enrecordat de Gabriel García Márquez i la seua collita de paraules. El seu menú de lletres oferix una de les poques frases que de veres he trobat encertada sobre esta institució social: «el problema del matrimoni és que s´acaba totes les nits després de fer l´amor, i cal tornar a construir-lo tots els matins abans del desdejuni».
Al dia a dia és complicat practicar el realisme màgic de Laura Esquivel a la seua novel·la Como agua para chocolate, on els mesos passen entre passions frustrades i foguers; però no ens llevem la gana tan prompte, ni el gust d´agarrar-nos a la llista de la compra amb la que venim a plenar-nos els buits. Al remat, serà graciós comprovar el que ens duguem a la cistella quan amollem expectatives i ens arromanguem per posar-nos mans en la massa. No pense embotinar als novençans amenaçant-los de que el monstre del signat els col·locarà al sac de la infelicitat i la rutina. Si el contracte és satisfactori i significatiu per a les parts, la resta pot dir missa. Sent una evidència, se´ns oblida... que per a sempre pot ser massa temps, però no és massa demanar un amor que, mentres dure, siga honest i vertader.
